Crítica de ‘Panza de burro’: el debut volcànic d’Andrea Abreu

Superada la pressa de les llistes, que en essència són excloents i cada lector maneja la seva, ‘Panza de burro’ és un dels millors títols que s’ha colat aquest any a les lleixes de la meva biblioteca, una primera novel·la sorprenent, un debut volcànic, el d’Andrea Abreu (Tenerife, 1995) per la frescor, la intel·ligència narrativa i el sortilegi que l’autora realitza en la forja de l’idioma. En paral·lel, es pot remarcar també l’ull aguilenc de l’editora, la periodista i escriptora Sabina Urraca, per treure d’entre les boires un llibre que, sense més engranatge publicitari que el boca orella, porta ja més de 20.000 exemplars venuts, tota una proesa per a una editorial independent i en temporada pandèmica.

La història desgrana l’amistat, el despertar sexual i a la mateixa vida de dues nenes, més o menys a aquesta edat màgica dels 11 anys, fronterera entre el regne de la infància i el llindar cap a l’adultesa, una frontissa fertilísima que les aparellaria amb els protagonistes d’altres històries inoblidables, com Paulina (Matute), Alfanhuí (Sánchez Ferlosio), els bessons Claus i Lucas (Agota Kristof) o Momo (’La vida al davant’, de Romain Gary). Isora, més madura, i la narradora, l’amiga que la idolatra i la segueix a cegues. Dues criatures amb ferides profundes, llenguallargues i procaces que creixen envoltades de gossos puçosos i, en absència dels pares, a cura d’àvies implacables («‘hoy bebo sangre tuya, cachoputa’»). Viuen en un llogarret al nord d’una illa canària innombrada –Tenerife, presumiblement, per la presència constant del «‘vulcán’», dins i fora dels cossos–, entre costes, figueres de moro i cel envelat per la calima que es confonen amb el mar: «‘La tristeza de la gente del barrio eran las nubes, las nubes clavadas en la punta del cogote, en la parte más alta de la columna vertebral, a la hora de la novela’». El decorat s’alça en personatge.

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

A part de l’habilitat en la construcció d’escenes, sens dubte la gran troballa d’Abreu rau en el prodigiós treball amb el llenguatge. Amb una oïda musical absoluta per a l’oralitat, l’escriptora rebenta les costures de la gramàtica per transcendir-la, en un sacseig que queda molt bé al castellà, de vegades, en la llengua literària, massa enravenat. En la seva prosa caben neologismes, préstecs directes de l’anglès (’foquin bitch’, ‘shit’) i veus canàries que deixen de ser-ho al seu gresol perquè dibuixen un univers imperible. Si el pare de la protagonista treballa en la ‘costrusión’, la peculiar pronunciació del sud no representa només això, una variant dialectal, sinó una forma de ser i ser al món, en els marges. Patates per dinar i sopar, ‘mojo aguachento’ i aletes de pollastre. Entre els localismes, l’insubstituïble ‘fisquito’ (una miqueta), que és pur anhel vital: «‘Ella [Isora] pensaba que la vida solo era una vez y que había que probar un fisquito siempre que se pudiese. Y un fisquito de anís, miniña?’».

 ‘Panza de burro’ ha depassat la tirania de la taula de novetats i encara té manxa. Perdurarà.