Quan la princesa Margarida ballava calipso

El seu veritable nom era Aldwyn Roberts i havia nascut el 18 d’abril del 1922 a Arima, al nord de l’illa de Trinitat. Després de despuntar de molt jove com a instrumentista, cantant i compositor, va abandonar als 20 anys la seva ciutat natal per provar sort a la ultracompetitiva escena calipsoniana de la capital, Port-of-Spain. Instal·lat en un barracó de fusta a La Cour Harpe, el barri que la gent decent de la ciutat evitava trepitjar, Roberts dormia sobre un parell de palets alineats a terra i vivia de la generositat de les prostitutes de la zona, que un dia bo podien convidar-lo a un guisat de cua de porc o a un curri de sariga. Mentrestant, a les carpes que regentaven les principals figures del calipso de Port-of-Spain començava a córrer la veu: aquell jove tartamut arribat d’Arima tenia un talent especial.

La història de com Aldwyn Roberts es va convertir en Lord Kitchener i va passar de viure a l’habitació ronyosa d’un llardós bordell de La Cour Harpe a ser el principal ambaixador de la música caribenya a la Gran Bretanya de postguerra i a fascinar amb la seva música la família reial (la princesa Margarida, la mateixa que es passeja amb un cigarret amb broquet a una mà i una copa a l’altra pels capítols de ‘The Crown’, va comprar 100 còpies del ‘single’ ‘Ah Bernice’ per regalar-los a les seves amistats) està recollida a ‘Kitch’ (Entre Ambos), la formidable biografia novel·lada que l’escriptor, poeta i músic de Trinitat i Tobago Anthony Joseph ha dedicat al gran mestre del calipso.

Una comunitat de veus

«Tothom a Trinitat ha crescut escoltant Kitchener. La seva és una presència ubiqua en la música i en la cultura del país; és impossible obviar la seva importància», explica l’autor des de Londres, on resideix des de fa gairebé tres dècades. Però ‘Kitch’ és molt més que un recorregut per la vida d’un gran home. En lloc d’adoptar un enfocament biogràfic convencional, Anthony Joseph utilitza un calidoscopi de veus diferents (moltes d’elles, recreacions d’entrevistes reals amb persones que van conèixer Lord Kitchener), de manera que el conjunt acaba brindant no només una mirada múltiple sobre el protagonista de la història sinó també, i sobretot, un vívid retrat de la comunitat de la qual va sorgir.

«Volia fugir d’aquest estil europeu de gran biografia que consisteix a relatar la vida d’un individu que s’alça per sobre de la resta –apunta Joseph. Sabia que això no funcionaria amb Kitchener, així que calia ampliar el camp. I la idea de comunitat era molt important en aquest cas, perquè per a la gent caribenya les històries solen ser una qüestió de ‘nosaltres’ contra ‘ells’ i volia reflectir això.»

El llibre, que es beneficia del singular talent poètic de l’autor a l’hora d’atrapar les olors, els colors i els sons d’un món que en la distància sembla fascinant (tot un repte per al traductor Ben Clark, que supera la prova amb nota), constitueix també una decidida reivindicació de la importància que la comunitat de Trinitat i Tobago i la música calipso en particular van tenir en la construcció d’una nova identitat britànica, multiracial i oberta al món, després del trauma de la segona guerra mundial.

«Una de les raons per les quals vaig escriure ‘Kitch’ –explica Joseph– va ser perquè sabia que ningú al Regne Unit escriuria un llibre sobre Lord Kitchener. A la Gran Bretanya no hi ha cap registre de la contribució que els caribenys hem fet a les arts escèniques. No hi ha memòria per a nosaltres. Com va dir en una ocasió Pearl Connor [agent literària, actriu i activista cultural nascuda a Trinitat], només hi ha un forat a terra i nosaltres caiem per ell».

De l’‘steel drum’ al ‘sound system’

L’empremta antillana perviu, això sí, en el popular carnaval londinenc de Notting Hill, nascut a mitjans dels anys 60 com una rèplica dels fastuosos carnavals de Trinitat i Tobago en què es va forjar el calipso modern. Però als carrers de Notting Hill, el so voluptuós dels ‘steel drums’ (els tambors d’acer característics de la música de Trinitat i Tobago) no va tardar a ser substituït pels ‘sound systems’ jamaicans, que anunciaven l’hegemonia del reggae davant el calipso com l’estil definitori de la comunitat afrocaribenya.

«Els artistes, els mànagers i les companyies discogràfiques de reggae van mostrar una disposició més gran a fer concessions, tant en la música com en la manera de fer negocis, per encaixar en els gustos del públic i en la indústria –remarca Joseph. No els va importar barrejar el reggae amb el pop i el soul i ho van fer molt bé i amb molt èxit. Al contrari, els calipsonians, amb molt poques excepcions, estaven més preocupats per la puresa del que feien, volien mantenir-se fidels a les tradicions. Lord Kitchener era molt reticent a tocar amb calipsonians que no fossin de Trinitat o a involucrar-se en l’escena pop. ¡I això que ell mateix utilitzava estructures i melodies pop en la seva música!».

Aquest puritanisme a ultrança dels músics de Trinitat i Tobago explica, d’una banda, que la moda del calipso que es va estendre per tot el món la segona meitat dels anys 50 desaparegués ràpidament sense deixar com a llegat un estil bastard que agafés el relleu (el soca, que combina les melodies del calipso amb ritmes africans i funk, mai ha tingut gran rellevància més enllà de l’àrea del Carib, on sí que és ultrapopular), i, de l’altra, que fossin artistes aliens a l’escena calipsoniana i a la comunitat afrocaribenya els que capitalitzessin el seu èxit: de les Andrews Sisters i el seu ‘Rum and Coca-Cola’ (versió d’una cançó escrita per Lord Invader la lletra del qual era un dur al·legat antinord-americà) fins als ‘Limbo Rock’ de Chubby Checker, passant, és clar, per la cèlebres adaptacions de Harry Belafonte (‘Day-O (Banana Boat Song), ‘Jump in the Line’...). ¡Fins a Robert Mitchum va gravar un disc de calipso el 1957!

Campió del carnaval

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

La febre ja havia passat quan el 1962 Lord Kitchener va tornar al seu país. Aquell mateix any, Trinitat i Tobago es va independitzar del Regne Unit i les autoritats locals no van tardar a advertir el potencial mobilitzador de les competicions de calipso que s’organitzaven cada any en ocasió del carnaval. Tampoc van trigar a utilitzar-lo. Kitchener va ser un peó en aquest joc. «Kitch no era un artista amb una consciència política tan desenvolupada com Bob Marley o Gil Scott-Heron, però, en la tradició trobadoresca del calipso, era capaç de reflectir i comentar en les seves cançons la situació política del moment». Ho va fer amb tant encert que entre 1963 i 1976 va guanyar en 10 ocasions la Road March, el títol que distingeix la cançó més popular del carnaval. Ni el gran Mighty Sparrow, potser el més talentós intèrpret de calipso que hi ha hagut mai, va poder fer-li ombra en aquest terreny.

Kitch va morir l’11 de febrer del 2000, després de dirigir durant tres dècades la seva pròpia carpa de calipso. No va poder, per tant, veure com en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres, el 2012, s’escenificava l’arribada de l’‘Empire Windrush’ al port de Tilbury. Ni escoltar l’homenatge que des de la banda sonora de la formidable franquícia cinematogràfica basada en l’icònic personatge de l’osset Paddington (un plantígrad immigrant que mira d’adaptar-se a la cultura anglesa) se li va fer amb la inclusió de ‘London is the place for me’. La cançó que el jove Aldwyn Roberts, àlies Lord Kitchener, va compondre a bord del ‘Windrush’ en el seu viatge a la conquesta del món.