‘My Mexican Bretzel’: la màgia de jugar amb les imatges

La mentida és una altra manera d’explicar la veritat. ¿No és aquesta la pròpia naturalesa del cine? ‘My Mexican Bretzel’ comença amb aquesta frase que d’alguna manera ens hauria d’alertar sobre allò que hi veurem, tot i que en realitat el qüestionament de les imatges serà a posteriori, quan una vegada acabat aquest viatge l’espectador trobi un veritable sentit a tot aquest material en el qual s’ha submergit i pel qual s’ha deixat absorbir.

La debutant Nuria Giménez parteix del ‘found footage’ per compondre un mecanisme narratiu que trenca moltes barreres, entre aquestes, la del documental i la ficció, però també les de l’artifici i l’emoció. Així, a través de la manipulació de les imatges d’arxiu (que inclouen des dels anys 40 fins als 60), la directora ens endinsa en un univers profundament confessional, el d’una dona que ens obre la porta de la seva intimitat a través d’una espècie de diari filmat en el qual hi ha espai per parlar del desig, de la decepció, de les pors i les fortaleses.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La protagonista, Vivian Barnett, gairebé podria ser una heroïna de Douglas Sirk. En les gravacions casolanes la veiem en una sèrie d’estampes quotidianes que semblen idíl·liques, però les paraules que les acompanyen en intertítols posen de manifest la falsedat d’aquesta façana. Aquesta idea, la de les màscares, allò que s’oculta i se silencia, el que és veritat o mentida, serà sempre present en aquest fascinant experiment atapeït de capes tan reveladores com poètiques.