Robert Wyatt i Alfreda Benge: «Ja som com una mateixa persona»

Estan lluny aquells temps en què Wyatt encara podia afrontar un viatge. El músic, postrat a la cadira de rodes des d’aquell accident del 1973, està ara «més disminuït que abans, amb les seves espatlles molt deteriorades», explica l’Alfreda, Alfie, que assumeix ara els compromisos amb la premsa. Toca parlar de l’edició, per primera vegada en vinil, de l’antologia His greatest misses, llançada originalment al Japó el 2004. «Una bona introducció a l’obra del Robert», estima. ¿Se sent estranya parlant pel seu marit? «No hi estic gaire acostumada», confessa. Però conec la majoria de les seves respostes».

Una música alliberadora

Al cap i a la fi, els seus camins van confluir fa molt temps. «Portem gairebé 50 anys passant les 24 hores del dia junts, i al final acabes convertint-te en una mateixa persona», raona l’Alfie, que es recorda treballant en el cine, com a editora d’‘Amenaça a l’ombra’ (Nicholas Roeg), mentre Wyatt començava a compondre per al seu àlbum més reconegut, ‘Rock bottom’. Poc després, la caiguda del quart pis el va conduir a una estada de tres mesos a l’hospital de la qual va sortir ancorat a una nova realitat. «Però continuar component música, sense distraccions ni res millor a fer, va ser alliberador per a ell», estima ella. Es va dedicar a escollir minuciosament cada músic i a definir l’atmosfera de cada cançó, i va poder fer-ho sense preocupar-se de les gires i els viatges. Als tours cal tocar les cançons igual que al disc, això és el que la gent espera, i ell es va deslliurar d’això».

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

A ‘His greatest misses’ no falten ni la versió d’‘I’m a believer’, de Neil Diamond, que va portar Wyatt al ‘hit parade’ («un èxit petit, va assolir la posició vint-i-tants», rebaixa Alfie) ni el seu magnètic ‘Shipbuilding’, d’Elvis Costello i Clive Langer. «Ho van fer per a ell», apunta. «Al Robert sempre l’han preocupat més els acords d’una cançó que la seva veu, que tracta com un instrument més, i aquí la seva interpretació va arribar a la gent». A ‘Arauco’, de Violeta Parra, tenim una de les seves incursions al castellà. «Estaven passant moltes coses a Llatinoamèrica en aquella època, i ell va cantar a Violeta per solidaritat».

L’edició del disc en vinil, ¿aspira a un públic nou, jove? «No ho sé, això és tan personal... Hi ha gent que adora la música del Robert, i d’altra que no l’entén», medita. Aquesta tardor ha vist també la llum un llibre firmat per tots dos, Side by side, amb lletres, poemes i il·lustracions, i fa l’efecte que el llegat es va tancant. «¡Aviat faré 80 anys! El Robert només en té 75, és una criatura –fa broma. Però sí, ja som grans i ens sentim cansats».