Amb Pau Casals en el record

El Palau va acollir un concert commemoratiu del centenari de l’Orquestra Pau Casals, un conjunt llegendari en la història de la música local i pioner en molts sentits. Abans, la presidenta del Palau, Mariona Carulla, va destacar la creació d’aquesta iniciativa, «un projecte simfònic que Casals va posar en marxa el 1920. El Palau va ser la seu del conjunt», recordant que en aquest mateix escenari l’orquestra va fer els seus assajos i les seves temporades. Un homenatge i reconeixement al llegat del músic del Vendrell que també va remarcar Jordi Pardo, director de la Fundació Pau Casals, apuntant la qualitat artística i humanista del violoncel·lista, director i compositor català.

El programa va començar reproduint la mateixa obra que va inaugurar la trajectòria de l’Orquestra, la ‘Suite núm. 3 en Re major’ de Johann Sebastian Bach, junt amb unes altres dues obres favorites del recordat mestre. Per a això es va explicar amb la participació de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae dirigida per Salvador Mas. La bonica obra bachiana, a càrrec d’una trentena d’intèrprets, va convèncer més que res en la seva popular ària, ja que en la resta de les danses el so no va acabar de projectar-se equilibradament, amb els vents i el timbal gairebé en primer pla, sumat tot això a un excés d’entrades nervioses. Va faltar, en definitiva, adequada acció de conjunt.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Les coses van millorar bastant amb Schumann i el seu ‘Concert per a violoncel a La menor, Op. 129’, amb un entusiasta Pau Codina al violoncel. El conjunt, ampliat fins a més de 30 professors, va sonar polit i amb tot al seu lloc, mentre el solista demostrava la seva vàlua i temperament arribant en el breu ‘Langsam’ (‘adagi’) a moments molt emotius. Els aplaudiments insistents d’una part del públic van aconseguir que Codina regalés com a propina un sentit ‘Cant dels ocells’.

La vetllada va acabar amb Mozart i la seva popular ‘Simfonia núm. 40’, en la qual novament es va apreciar poca complicitat, llevat de l’‘andante’, de transparent so, i en un ‘menuetto’ ben portat pel mestre.