Un hemicicle amb aura

Si hi ha un escenari a Barcelona que simbolitzi la conjunció de la música i l’animació de l’estiu és el Teatre Grec, amb el seu hemicicle en pendent, amb els seus angles visuals perfectes i les seves condicions naturals per disfrutar de l’artista, de la seva veu i la seva nuesa sobre ll’escenari, en una bombolla de puresa que s’eleva sobre l’estrèpit urbà. Arribar fins allà forma part del ritu: s’han de pujar els trams de l’escalinata, creuar aquests jardins traçats amb regla i compàs, deixar de banda la pèrgola i respirar entre els roserars i les fileres d’alzines, i és allà, de la mà de la naturalesa civilitzada, on brolla l’espectacle.

El Teatre Grec es va recuperar per la ciutadania després del franquisme en sengles edicions autogestionades, en temps d’interregne, en aquella Barcelona d’assemblea, ‘mani’ a la Rambla i perfums llibertaris, el 1976 i el 1977. «Per un teatre al servei del poble», era l’arriscat lema. Després d’un any en blanc, el 1979 el primer ajuntament democràtic el va adoptar convertint-lo en l’espai fetitxe de l’emergent Festival d’Estiu de Barcelona. Marca que, quatre dècades després, ha sobreviscut al més inconnex, una pandèmia global, a qui se li ocorre, i que aquesta setmana ofereix les últimes propostes d’aquesta temporada. Amb les prescriptives distàncies entre els seients, vegetació en els buits i torns per desallotjar el recinte. Allà estaran, en la parcel·la musical, Els Amics de les Arts, amb la seva nova proposta acústica d’emergència (aquest dimecres) i el grup que més profit ha tret del confinament, nascut en una terrassa del carrer Balmes, Stay Homas (dijous i divendres). Abans que ells, un prometedor espectacle amb vista a un passat daurat: ‘I sing a song about bananas ’(dimarts), anunciat com «una nit tropical en homenatge a Xavier Cugat».

Les nits irrepetibles

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

El caràcter evocador d’aquesta estrena bé ens pot convidar a mirar enrere i recordar algunes nits entregades a un ordre de l’espectacle antic i irrepetible. Cugat ja no està amb nosaltres, com tampoc ho està João Gilberto, l’inventor (amb Jobim i Vinícius) de la bossa nova, que fa 20 anys, el 10 de juliol del 2000, es va estrenar a Barcelona, ja era hora, en el Teatre Grec, després de més de quatre dècades de servei. Nit d’embadaliment, a soles amb la seva veu murmuradora i la batuda de la seva guitarra. La fama de senyor raret el precedia, però el seu art de la cançó ens va deixar muts, com ens va divertir el seu enuig quan sentia l’espetec d’un grill que sortia de les plantes enfiladisses trencant el silenci. Ens va dir també adeu al Grec, el 2003, la huracanada diva cubana Olga Guillot, «reina del bolero», ben acompanyada per músics d’aquí, com el pianista Dani Espasa, brindant-nos per última vegada el seu enverinat ‘Bravo’: «Te odio tanto / que yo misma me espanto / de mi forma de odiar». Un any després, el ‘chansonnier’ Henri Salvador, lluïa el seu somriure encisador i aquella maduresa il·luminada per l’èxit de ‘Jardin d’hiver’. I Cesária Évora va passejar per allà un parell de vegades els seus ‘mornas’ i els seus cigarrets.

El Teatre Grec és plaça noble de nits que perviuran en la memòria: els retrobaments amb la dama de negre existencialista Juliette Gréco i amb l’‘avvocato’ Paolo Conte, els ‘arabesques’ de Jane Birkin i les cites frondoses, en fi, amb Youssou N’Dour, Khaled, Ute Lemper, Antony and the Johnsons...  Per parlar només de presències internacionals. El seu reflex de l’escuma dels dies, i la seva aura d’alt podi de les arts segueix allà per envoltar-nos a tots, a dalt i a baix de l’escenari.