El director Juanra Fernández explica les anècdotes del film 'Rocambola'

El realitzador de Conca Juanra Fernández (Para Elisa) acaba d’estrenar a la plataforma digital Filmin la seva nova pel·lícula, un film d’intriga titulat Rocambola, protagonitzat per Juan Diego Botto (Martín Hache, Vete de mí) i Jan Cornet (guanyador del Goya per La piel que habito) als papers principals. El tercer vèrtex del triangle és l’actriu i cantant Sheila Ponce, que apareix en gairebé tota la filmografia del cineasta, i, en breus papers, les experimentades Elisa Montilla i Ana Álvarez.

La trama transcorre gairebé íntegrament en una casa de camp solitària en què s’introdueix un jove lladre. Intenta obrir una caixa forta però alguna cosa falla, per això decideix esperar i relaxar-se una estona. En aquest interval apareix al xalet una parella formada per un estrany paio amb un pegat a l’ull i una noia rossa que no li permeten sortir d’allà. L’individu li proposa un pacte: li donarà 10.000 euros perquè compleixi els seus somnis si, a canvi, obre la caixa. Sembla clar que alguna cosa no acaba d’encaixar.

 

 

El que ve a continuació és una espècie de joc del gat i el ratolí entre tots dos amb moments de màxima tensió i la noia com a element discordant. És tot un exercici d’estil de com aconseguir mantenir l’atenció de l’espectador durant hora i mitja amb, pràcticament, un únic escenari i, bàsicament, tres actors. El jove lladre es diu Dante i, precisament, el film està dividit en tres episodis, com els cants de La divina comèdia, però en ordre invers als d’Alighieri, és a dir: Paradís, Purgatori i Infern. Juanra Fernández ens explica les curiositats del rodatge del film.

-Un títol rocambolesc. «El títol de Rocambola està inspirat en el personatge literari creat pel novel·lista francès del segle XIX Ponson du Terrail, Rocambole. Aquest personatge era un lladre de guant blanc i vaig utilitzar el seu nom en el guió com a expressió castellanitzada per a Dante a l’expressar els seus èxits».

-Un argument premonitori. «Ningú podia imaginar que Rocambola, una pel·lícula que mostra els protagonistes aïllats en una casa, podria resultar en part premonitòria de la situació actual. En la ficció aquest tancament no és per un virus, és per ambició d’uns i en contra de la seva voluntat de l’altre, però tots els personatges anhelen el moment de poder alliberar-se de l’estrany confinament».

-La casa, un protagonista més.«El guió original es va modificar i va adaptar el lloc, un vell casalot rústic al costat del riu Huécar, als voltants de la ciutat de Conca. La casa presentava una composició natural laberíntica, cosa que va facilitar que la trama s’emmotllés perfectament a aquesta estructura. L’equip de direcció artística només va haver d’improvisar alguns plafons i molt pocs elements decoratius externs per configurar l’ambient necessari. La casa i el seu entorn es convertien també en protagonistes de la història. L’equip va conviure durant les setmanes de rodatge amb les famílies que l’habiten, adaptant-se equitativament tots dos a les necessitats de cada un, els llogaters reals i els ficticis».

-L’eixam. «Durant el rodatge al casalot vam tenir uns extres inesperats, una plaga de vespes que es va acarnissar amb tot l’equip i especialment amb l’ajudant de direcció, Falele Ygueravide, que va haver de ser traslladat en una ocasió a l’hospital i una vegada més atès al set per un metge que li va injectar adrenalina. No obstant va continuar rodant sense ser excusa per ajornar ni una sola presa. Les vespes no se’n van anar i nosaltres vam aprendre a evadir-les».

-Uns figurants japonesos. «El primer dia de rodatge es va iniciar a Toledo, amb la segona unitat, i allà es va improvisar l’actuació televisiva d’un personatge que canta davant la càmera, que, després en la ficció, veu Dante a través de la pantalla. En aquesta actuació vam simular la gravació d’un videoclip amb la ciutat imperial de fons. Curiosament, durant la filmació, un autobús de turistes japonesos va desembarcar al costat de l’equip i els nipons nouvinguts, al veure el desplegament mediàtic, van confondre l’actor amb un cantant real, oblidant-se de les vistes de Toledo per fotografiar-se amb el que creien un il·lustre artista. La naturalitat del moment va fer que la situació s’inclogués en l’escena televisiva que es veu a la pel·lícula».

-Salt al buit. «Un altre repte que vam afrontar amb por i contenint la respiració va ser l’escena del salt de l’Ingrid. En el guió, ella fuig pel curs del riu i vam intentar localitzar aquesta baixada al curs de la forma més fàcil, però no hi havia cap lloc que no comportés risc. Sheila Ponce, l’actriu que encarna la protagonista femenina, es va entossudir que volia fer-ho ella, sense doble, i al mateix lloc de l’escena. Havia de saltar des de dalt d’un mur de pedra d’uns tres metres d’altura. Vam accedir que ho fes ella, però amb una condició, que se la instruís per aprendre a caure en un matalàs. Només va fer una classe, ja que va dir que ja n’hi havia prou i que no era necessari perdre més temps. Així, sense experiència en salts i amb el seu afany realista d’encarnar l’Ingrid, va arribar el dia del salt. Vam instal·lar el matalàs i vaig dir acció sense haver pogut assajar-ho. Tot l’equip va contenir la respiració. La vam veure desaparèixer per la pantalla del combo i vam sentir el cop contra la lona, seguit immediatament de les rialles de Sheila i els aplaudiments dels tècnics que hi havia al costat del matalàs. Afortunadament tot va sortir bé. Una presa única i vàlida».

-Un riu sense aigua. «No obstant el riu va ser el que ens va provocar més complicacions. La continuació de l’escena anterior es rodava sobre les aigües, ella corrent pel curs. Però uns dies abans de la previsió de rodatge per a aquesta escena el riu es va assecar, una cosa completament inesperada. No tenia ni una gota d’aigua. I no podíem traslladar el rodatge a un afluent ja que es notaria la gran diferència paisatgística, a més de la necessitat d’incloure a la presa el pont de pedra que donava accés a la casa. L’equip de producció va parlar amb els bombers, empreses de camions cisterna i qualsevol que pogués portar-nos aigua. Tothom ens van donar la mateixa resposta, era impossible fer arribar un camió fins aquell lloc. Els encarregats de la direcció artística, amb un ànim insuperable, es van decidir a omplir el riu ells mateixos, i ho van aconseguir. Hores i més hores de feina amb galledes, mànegues i després de la construcció d’una petita presa, van aconseguir prou profunditat per rodar l’escena».

-Penjats en un rodatge. «El sofriment dels actors va ser una constant durant el rodatge, les condicions a què se sotmet els personatges en la ficció passen factura també als actors que els encarnen. D’aquesta manera, alguns van haver de passar molt temps penjats de les mans, sobretot Jan Cornet, que és el que més escenes té en aquesta posició. La complicació de lligar-lo i deslligar-lo entre presa i presa perquè recuperés la irrigació sanguínia es va convertir en rutina de rodatge. Però l’actor va aconseguir aguantar les penúries per encarnar el sofriment de Dante».

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

-Un ganivet de veritat. «Juan Diego Botto i el seu ganivet van protagonitzar una altra de les anècdotes més curioses i, com les anteriors, perilloses. L’ús continu de l’arma i la proximitat d’aquesta a la càmera en diverses preses, ens va fer optar per utilitzar un ganivet real en substitució del de mentida que s’havia fabricat, ja que en alguns plans es podia veure que era fals. Botto va aconseguir l’arma i la va fer servir amb destresa durant tot el rodatge, sense oblidar-se en cap moment que es tractava d’un ganivet real».

-L’equip compon i canta. «Dante acostuma a escoltar música en un casset amb auriculars. Com a director tenia una idea clara de l’estil, i havent coincidit en el rodatge amb Raúl Sáez, cap de producció i guitarrista, i amb Sheila Ponce, que a més és cantant, vaig decidir que fóssim nosaltres els que gravéssim uns temes per a la pel·lícula, com a complement a la banda sonora original de Pedro Pablo Morante. D’aquesta manera em vaig sumar a ells amb el baix i, incorporant un altre guitarrista i un bateria, vam compondre els temes i va sorgir Das Model. Vam gravar tres cançons i en vam incloure dues a la pel·lícula, la que escolta Dante a través dels auriculars i el tema que tanca la cinta als crèdits finals. La banda continua activa i va iniciar una gira, que ha quedat ajornada pel coronavirus».