Sanjosex: «Algú va decidir que el mercat en català fos petit»

Les fotos de promoció les han fet aquests dies la seva dona i el seu fill major, de cinc anys, al jardí de la seva casa a la Bisbal, la qual cosa sintonitza amb l’esperit de ‘Dos somnis’, un disc gravat abans de la pandèmia que respira recolliment familiar i distanciament del soroll del món. Parlem amb Carles Sanjosé del seu nou treball, llançat aquest divendres (a través de la web del segell Bankrobber), el primer de Sanjosex amb cançons noves en sis anys.

A ‘La revolució’, el tema elegit com a ‘single’ en obert, parla de la reclusió domèstica com una cosa desitjada.

És la cançó del disc que més connecta amb la situació que vivim, i amb l’experiència de tenir fills. Un amic, el poeta empordanès Adrià Pujol, em va preguntar per què no deia en la lletra «vull estar a casa» en lloc de «m’haig d’estar a casa», i no ho vaig voler canviar, perquè estem en una època, des de fa anys, que sembla que el sentit de la responsabilitat, el compromís amb la família, no siguin coses bones. I allà el que dic és «no, no, jo he d’estar a casa, perquè és la meva responsabilitat, i no passa res, m’està bé».

No publicava cançons noves des d’aquell disc extravertit anomenat ‘Festival’ (2014), però ‘Dos somnis’ només té sis cançons. ¿No es queixaran els seus fans?

Tenia més cançons; en vam arribar a gravar nou, però al final aquestes sis eren les que em creia més, les que deien el que havia de dir en aquest disc. A ‘Festival’ hi va haver certa caricatura i frivolització, i aquesta vegada me n’he volgut apartar. Les meves decisions han sigut molt sentides, deixant-me portar pels sentiments forts, sense frivolitzar-les. I com que ara els formats van canviant, m’he plantejat el disc d’una altra manera. ¿Veritat que un llibre de contes fantàstic de 80 pàgines pot ser un bon llibre? Doncs un epé de sis cançons, que responguin al moment i que tinguin sentit més enllà d’ell, pot ser un bon disc també. Això és el que he intentat.

Floten al disc idees molt pròpies de Sanjosex, com en ‘Pare’, on ve a dir-nos que res es pot fer contra els cicles vitals, els patrons que es repeteixen de generació en generació.

Quan ets pare ho veus d’una manera molt bèstia. Et veus a tu mateix utilitzant les mateixes frases que els teus pares. I després hi ha un altre component aquí, personal, i és que jo sempre he sigut, en el pla cultural, una mica conservador. No ho nego. Conservador es pot ser de moltes coses. Em refereixo a haver crescut en un entorn familiar, de gent senzilla, treballadora, en el qual hi ha hagut amor i consciència de ser bones persones, i activitat artística: el meu pare tocant música; el meu avi recitant poemes... I jo mateix, amb una activitat popular rica, fent ‘brunyols’ [bunyols de l’Empordà), anant a pescar... Davant de tot això, jo només puc ser conservador, perquè tot això no m’ho vull carregar.

Defensa treure-li l’accepció política a la palabra.

Exacte, jo no estic parlant de relacions laborals, sinó de ser partidari que les coses bones de la nostra vida quotidiana es puguin conservar. Això no treu perquè tingui una concepció moderna en altres plans: aquesta crisi ens ha d’ajudar a portar maneres de pensar noves sobre situacions que són inèdites. Però sempre es tendeix a valorar el que és modern i nou, i no passa res per dir que hi ha coses de tota la vida que estan molt bé.

Venim d’uns anys en què conceptes com a ‘revolució’ o ‘desobediència’ han sigut moneda corrent. De vegades, sembla que el més revolucionari sigui voler conservar les coses.

No ho sé, em costa parlar de temes polítics perquè són complexos. Però, per exemple, si tu veus les sèries de televisió catalanes, molt rarament apareixen estructures familiars tradicionals. Es destaquen les tendències noves, les reivindicacions..., i ja està bé, perquè hi ha gent que ha patit la part més negativa de la tradició, tot i que no sigui el meu cas. Però davant d’aquest voler ser sempre els més moderns, jo intento reequilibrar les coses.

Al disc apareix la relació de parella de llarg recorregut: ‘Les estrelles’, d’una manera màgica, i ‘Punxa’, amb més tensió i retrets.

‘Punxa’ tanca el disc, però el podria haver obert; la vaig posar al final per qüestions musicals. L’entenc com una cançó de perdó, de comprensió i d’atreviment de fer coses amb l’altre, acceptant-lo. I en ‘Les estrelles’ hi ha una parella amb fills que s’ho pot passar molt bé amb el sexe i disfrutar del cos. Està bé dir-ho, perquè de vegades sembla que tots hem de tenir Tinder, ser infidels..., i no. Em sembla perfecte que hi hagi gent que practiqui l’amor lliure i el poliamor, però també hi ha qui no ho fa i que s’ho passa de puta mare.

¿Ha deixat pòsit el treball amb cançons populars, transmeses per tradició oral, de ‘Càntut’ (2016), el seu àlbum amb Carles Belda?

Sí, ‘Els gegants’, per exemple, ve d’una melodia tradicional que va recuperar el grup Els Tranquils, de Cassà de la Selva. Li vaig posar una lletra nova i vaig passar a tocar-la d’una altra manera, amb una altra pulsió. Sí, hi ha coses de ‘Càntut’ aquí, però és un disc de Sanjosex.

Un disc amb molt mig temps, que no sembla pensat per a les festes majors.

M’agradaria tornar a algun dia al terreny de ‘Festival’, però sense frivolitat, fent-ho de veritat. Més endavant ho tornaré a intentar. Aquest és un disc molt fet a casa, i es nota. I quant als directes, si hi ha un bon equip de so et pots adaptar a qualsevol lloc. Estem veient artistes internacionals que fan concerts molt tranquils en espais molt grans, i com que sonen bé, la gent flipa. Nosaltres provarem de fer el mateix..., quan es pugui. Teníem diverses dates tancades per a aquest estiu. Ja ho veurem. Per això vaig dir: «Passem de tot i publiquem el disc; aquest és el moment»

S’ha decidit per llançar el disc d’una manera poc corrent, amb la descàrrega de pagament a la web del segell Bankrobber, i sense oferir-lo ara per ara a les plataformes de ‘streaming’. ¿Cal dir-li a la gent que convé pagar per la música?

Els segells estan en un moment difícil, i vam estar donant voltes a què fer perquè el llançament fos possible. L’oferim a la plataforma pròpia per sis euros, un preu que pren com referència el d’iTunes, un euro per cançó. Crec que és una bona opció. Ara per ara no farem còpies físiques, perquè no hi veiem el sentit. Amb la descàrrega s’inclou un petit llibret amb lletres i explicacions. Hem optat per això sense saber si és el mètode perfecte, ni si serà la manera de fer-ho per sempre. Tan sols hem trobat aquesta solució adaptada a les circumstàncies.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Vivim una onada d’‘streaming’ gratuït. ¿Quina opinió li mereix?

Tot el món ha de poder fer el que li vingui de gust. ¿Tu vols donar la música en obert? Doncs endavant. No vull donar lliçons ni dictar pautes. Però jo un disc me’l preparo molt, i hi inverteixo diners, i tracte que la meva música no quedi constreta per tot això. Tenint en compte que, en l’àmbit polític, en cert moment algú va decidir que el mercat de la música en català fos petit. Perquè no és normal que no sonin cançons en català en ràdios ni televisions estatals. ¿Aquest és un país amb diferents llengües, o no?