Morrisey, diguin el que diguin els altres

No hi ha qui pugui amb Morrissey, i els que l’han deixat de saludar per les seves estridències verbals no podran evitar que, mal que els pesi, sigui capaç de facturar a hores d’ara un àlbum tan notable com aquest ‘I am not a dog on a chain’. Un disc amb què planta cara, desafiant els ‘haters’ i insinuant, amb la seva simpatia habitual, que està envoltat de pusil·lànimes: «No soc un gos lligat a la cadena, utilitzo el meu cervell», afirma en el tema titular, en què s’acull a la idea que qui pega primer, pega dues vegades. «No veig la gràcia a ser simpàtic», diu en la tornada sense parpellejar.

Morrissey difícilment podria imaginar-se que el seu nou disc, que ha sortit aquest divendres, es trobaria amb un paisatge tan extrem, amb els ciutadans, també al seu orgullós país, el Regne Unit post-‘brexit’, afectats per un pànic global i forçats a buscar seguretat a casa seva. ‘I am not a dog on a chain’ és el cop de puny sobre la taula d’un artista que predica el rebuig de les pors i que canta amb el vent en contra, animant-se contra les mirades de desaprovació i parlant sense embuts des de la primera peça, ‘Jim Jim falls’: «Si vols saltar, salta / No t’ho pensis dues vegades», afirma sobre un ritme musculós. «Si te n’has d’anar corrent cap a casa a plorar / no em facis perdre el temps. / Si t’has de suïcidar després / per salvar la cara, / endavant».

Subsol cibernètic

Només 10 mesos després d’entregar ‘California son’, disc de versions, Morrissey agafa ànim respecte a obres anteriors manipulant un cançoner de mercuri i línia dura, que conjuga canòniques derives majestuoses i incursions enrarides, i que redobla el factor electrònic: les trames de sintetitzador de ‘Love is on its way out’ i ‘Once I saw the river clean’, que acosten les cançons a un disco-rock d’ecos germànics. La cançó titular, en què l’imaginem cantant en mode rabiós, tancant els punys a mesura que alça el to, pot optar a una plaça en un futur ‘greatest hits’, i ‘Knockabout world’ li va al darrere amb el seu melodrama sec i els seus arranjaments de corda.

Hi ha girs sorprenents, com ‘Bobby, don’t you think they know’, cita amb la venerable Thelma Houston (la veu que el 1977 va convertir ‘Don’t leave me this way’ en fita discotequera), llarga i serpentejant, amb un toc art-rock a base de saxo insà i òrgan de plom. Al tram final, ens sorprèn amb el número de cabaret d’aires distòpics ‘The truth about Ruth’. I tot seguit, amb els gairebé vuit minuts de ‘The secret of music’, peça d’estil sinistre que acosta Morrissey a un Scott Walker madur i en què traça paral·lelismes entre el seu estat emocional i el timbre dels instruments, aventurant el sentit de la música i volent dir-nos que no està tot dit en el seu llargament trontollós art de la cançó. Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Com en el reivindicable ‘New energy’, Kieran Hebden combina aquí grans talls de ball (l’UK garage ‘Baby’, juntament amb Ellie Goulding) amb passatges càlids i reflexius més pròxims a la seva època folktrònica. En els dos combats, el productor es mostra més inspirat i inspirador que de costum; cada melodia és una promesa de futur.  Juan Manuel Freire

Va marcar el rumb dels guitarristes de jazz del canvi de segle fins que se’n va anar tan lluny del cànon que ja no el va seguir ningú. Però la recerca de Rosenwinkel segueix. Ara, amb el trio Bandit 65, no persegueix harmonies sinó textures, sons insòlits i ambients de somni. I tot i que es pren el seu temps –en aquest directe hi ha una peça de 19 minuts–, els troba. –Roger Roca

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

Londinenc amb estima per la tradició negra, Fitzroy brinda la seva veu profunda i carnosa a un repertori assentat en el soul amb fugues cap al blues i el funk i ressonàncies d’una educació gòspel. Música voluptuosa, cuinada en aliança amb el productor Colin Elliot (Richard Hawley, Paul Weller) i que desprèn una nocturnitat bategant. J. B.

Díscol, extravagant i turmentat, Lil Uzi Vert ha aprofitat el seu ADN com a artista per reafirmar-se com un dels ‘capos’ del rap a través d’un so sofisticat. En la seva esperada tornada després de la bomba de ‘Luv is Rage’ (2017), el disc del de Filadèlfia destaca pels seus rapejos supersònics i les produccions avançades que donen a l’àlbum un excel·lent aire avantguardista. - Ignasi Fortuny