Ser una punky a Espanya

Paloma Romero va néixer a Melilla i va créixer a Màlaga abans de fugir a Londres i convertir-se en Palmolive, la bateria de The Slits i The Raincoats. El país on ella es va educar va ser un altre: el del tardofranquisme, el de l’escola de les Teresianes i el d’una família de nou germans i germanes amb comportaments profundament conservadors i masclistes. «Una vegada vaig discutir amb la meva mare perquè volia que fes els entrepans als nois per a l’escola i jo no entenia per què no els podien fer ells. Nosaltres ens havíem de fer el llit i ells no», explica a ‘God save the queens’, la col·lecció d’entrevistes a pioneres del punk firmada per Cristina Garrigós, Nuria Triana i Paula Guerra.

Notícies relacionades

Fry House: les ‘burgers’ japoneses d’un artista i un consultor

Belén Larruy: "La sostenibilitat està en l’ètica en els processos i la fabricació a Catalunya"

En aquest clima repressiu també van créixer les primeres punks espanyoles: dones com ara Silvia Escario, Begoña Astigárraga i Teresa González, que es van obrir pas al capdavant dels grups Último Resorte, Vulpes i Desnchables. «Érem poques als escenaris, però moltes al carrer», explica Astigárraga, baixista de Vulpes, en el llibre. «Però gràcies al punk les dones vam perdre aquest respecte a sortir soles a l’escenari», afegeix. I ho van fer en un país polaritzat on «arribaves a un pavelló d’esports i hi havia nenes de 12 anys amb la seva mare demanant-nos autògrafs» i, alhora, podien ser acorralades i agredides per policies de paisà després d’un concert a la sala Rock-Ola.

Posicions allunyades

A ‘God save the queens’, i amb la perspectiva que donen els anys, Astigárraga i Escario, cantant d’Último Resorte, reflexionen sobre els vincles entre punk i feminisme a Espanya. «A finals dels 70 i principis dels 80, el moviment feminista i el punk anaven per camins molt allunyats. La cosificació de la dona estava a l’ordre del dia», assegura la primera. I posa com a exemples lletres de grups punks d’homes «que parlaven de matar les nòvies per gelosia, de destrossar els maricons, de possessió de la dona pel fet de ser-ho i fins i tot de violació». La perspectiva d’Escario és diferent. «El punk des d’un principi ha sigut feminista malgrat incórrer alguna vegada en ‘microgarrulismes’, però ha sigut un moviment que ha visualitzat en tot moment la dona. El punk és transversal per a tots els gèneres», assegura.