Brian de Palma: de director de culte a autor gairebé maleït

Noah Baumbach, el director d’‘Historia de un matrimonio’, i Jake Paltrow, germà de l’actriu Gwyneth Paltrow, van realitzar el 2015 el documental ‘De Palma’. El director de ‘Domino’, la seva última pel·lícula, exposa en el documental el que és el cine per a ell. Parla de ‘Vertigen’, és clar, el seu gran referent –en realitat tot el cine de Hitchcock ho és–, de la seva manera de concebre el cine i d’algunes qüestions personals que han influït en aquest estil tan identificable en què la càmera gira constantment o es desplaça seguint els personatges en llargs plans seqüència: quan era jove, De Palma va seguir durant dies el seu pare després d’assabentar-se que enganyava la seva mare amb una altra dona.

Tot això, el cine desbordat, les històries policíaques, de suspens o de terror plantejades al límit, l’agitació constant de la càmera, les particulars partitures musicals del seu habitual col·laborador venecià Pino Donaggio, les seqüències d’impacte i les coreografies visuals, és present a ‘Domino’. No obstant, el film deixa una estranya sensació de curiositat i insatisfacció. És un De Palma en estat pur, però també una pel·lícula que es frena més del compte quan, en les dues últimes dècades, el poc cine que han deixat fer al director s’ha caracteritzat pel deliri pur, d’‘Ulls de serp’ a ‘Passion’ passant per aquesta obra mestra de l’excés que és ‘Femme fatale’, només comparable, en la seva filmografia, amb ‘En nombre de Caín’.

‘Passion’, la seva anterior pel·lícula, va ser realitzada el 2012 sota pavelló francoalemany. Set anys ha trigat el director a aixecar ‘Domino’, una coproducció danesa, francesa, belga, espanyola, italiana i holandesa, amb un repartiment internacional però no excessivament estel·lar format per l’actor danès Nikolaj Coster-Waldau, conegut per ‘Joc de trons’; l’actriu holandesa Carice van Houten, que poques coses d’interès ha fet des de ‘El llibre negre’ de Paul Verhoeven més enllà del seu paper de Melissandre en la sèrie d’HBO; el francès Eriq Ebouaney i el britànic Guy Pearce. Lluny queden, doncs, els temps de vaques grasses, quan De Palma podia dirigir a tot luxe ‘El precio del poder’, ‘Els intocables d’Elliot Ness’, ‘La foguera de les vanitats’ i ‘Missió: Impossible’.

Com un dels seus companys de generació, Francis Ford Coppola, i a diferència d’altres dels que van canviar les regles de Hollywood als anys 70 (Scorsese, Spielberg, Lucas), el director de ‘Domino’ ha perdut hegemonia en el cine nord-americà. Però mentre Coppola es dedica a les seves vinyes i a produir films de la seva filla Sofia, De Palma no llança la tovallola i segueix a la seva, tot i que sigui en situacions precàries i sense poder comptar amb els elements que realcen el seu cine. Ell continua implicat amb l’estil que tan bons resultats li ha donat sempre: ‘Hermanas’, ‘El fantasma del paraíso’, ‘Obsessió’, ‘Carrie’, ‘Vestida per matar’, ‘Impacte’ i ‘Doble cos’, peces clau del cine de gènere durant més d’una dècada.

Peripècia policial itinerant

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Cal acostar-se a ‘Domino’ a partir d’aquestes noves regles. Malgrat les seves deficiències i unes condicions de producció no gaire adequades, no deixa de ser un film de De Palma, fidel a si mateix. L’espectador trobarà en aquesta peripècia policial itinerant, fotografiada per l’espanyol José Luis Alcaine en escenaris de Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam i Almeria, prou raons per continuar creient en el director que va fer del pastitx del cine de Hitchcock autèntica matèria d’estil.

No deixa de ser una història de venjança més o menys tradicional, en què un policia busca el terrorista islàmic que ha assassinat el seu company després d’una nit nefasta en què va cometre massa errors. L’acompanya en el seu periple una altra agent de policia. De Palma es llueix en la seqüència inicial a les teulades i en construeix una altra, en una plaça de toros, com li agrada. Però el director ha renegat del muntatge final després de conflictes amb els productors. Sent un dels grans del Nou Hollywood, De Palma va passar ràpidament a ser cineasta de culte i avui està a punt d’engrossir la llista dels autors maleïts, als quals cada vegada els costa més poder realitzar una pel·lícula.