Ferran Palau: «La normalitat sempre m'ha avorrit»

Pas a pas, com si seguís el pausat ‘tempo’ de les seves cançons, i «sense canviar la teva personalitat per agradar, sinó pensant què fer perquè la teva personalitat agradi», ha arribat Ferran Palau a ‘Kevin’, el seu quart disc en solitari, portador de música aèria i enigmàtica, de cadència lenta i disposada perquè l’oient li doni el seu últim significat. Una altra obra d’alts vols l’abast de la qual es multiplica quan a la foto incloem la seva ànima paral·lela, Joan Pons, El Petit de Cal Eril, amb qui comparteix cartell aquest divendres a l’Apolo, concert amb les entrades esgotades des de fa més d’un mes.

Ferran Palau, component del grup Anímic, i El Petit De Cal Eril fa un temps que coprotagonitzen una història prodigiosa: dos creadors que treballen en paral·lel desenvolupant una estètica musical comuna, influint-se mútuament, fabulant amb etiquetes enginyoses (el pop metafísic) i citant-se de vegades als escenaris. «Som gasolina l’un per a l’altre, ell m’empeny a mí i jo a ell», explica Palau, que integra a l’equació al productor de tots dos, Jordi Matas. «La cua que ho uneix tot».

Pop que es pot xiular

A ‘Kevin’ guanya més altura si cap aquest discurs llaurat per Palau als seus tres brillants àlbums anteriors, ‘L’aigua del rierol’ (2012), ‘Santa ferida’ (2015) i ‘Blanc’ (2018), movent-se des del folk gòtic fins aquell pop de pes lleuger, envoltant i narcòtic. Sí, pop al cap i a la fi, perquè el seu disposa de «tornades que pots xiular» i aspira a demostrar que «la música lenta pot ser ‘mainstream’». En això consisteix la seva «feina», diu, en comunicar-se millor a través de la música sense deixar de ser ell.

L’àlbum va sortir a la venda el 18 d’octubre: dies de fúria en l’esfera pública, política, ciutadana, i es diria que el soroll ambiental va emfatitzar, per contrast, la serenitat clínica d’aquestes cançons. «Vam sospesar la possibilitat de canviar la data de sortida, perquè sabíem que coincidiria amb la sentència [dels presos del procés], però vam decidir mantenir-la perquè vam pensar que aquest disc podia tenir el seu espai en aquest moment», explica Palau, que veu ‘Kevin’ com un disc «amb el qual poder desconnectar de la realitat, no només la política, i permetre’t un moment per a tu».

Un foli en blanc

Les seves nou cançons, amb les seves atmosferes per omplir i els seus títols d’una sola paraula, tenen alguna cosa de foli en blanc, d’obra misteriosament inconclusa, com si Palau esperés que sigui l’oient que les faci seves a la seva manera. Li agrada, en efecte, «deixar anar unes peces sobre la taula i que la gent construeixi alguna cosa amb elles».

El títol del disc s’acull a aquest principi: el nom de Kevin va començar a sortir de la seva boca («després de veure amb el meu fill, per enèsima vegada, ‘Sol a casa’, amb Macauley Culkin fent de Kevin McCallister»)aplicant-lo a persones del seu entorn més pròxim. «Durant un temps em va donar per dir Kevin primer al meu fill, després a la meva germana, i a alguns amics, i ells em van acabar anomenant també així», explica. ‘Kevin’ li va semblar un títol «lleig» però, com diuen els anuncis d’aquests pisos que són rateres sense llum, brindava moltes possibilitats. «Apuntava a un territori per explorar, amb l’esperança de construir una cosa a la qual la gent donés significat».

Amic de les «coses estranyes»

Les cançons, amb títols com ‘Univers’, ‘Estrany’ o ‘Flora’, revelen una tendència al críptic que ell associa al seu gust per «les coses estranyes i diferents», confessa. «La normalitat sempre m’ha avorrit». Hi ha un llenguatge musical tendent a l’economia de notes i arranjaments que, ben mirat, no està tan lluny del minimalisme d’artistes com Frank Ocean o la mateixa Rosalía. «Ja era hora que les músiques negres i llatines estiguessin de moda, i que s’acabessin els prejudicis amb el ‘mainstream’», celebra Palau, admirador de Taylor Swift, Justin Bieber i del portent del hip-hop Tyler, the Creator.

Mentre el Palau solista avança, el grup mare, Anímic, sembla haver quedat estacionat. Hi ha certa dispersió entre els seus membres, però el grup tornarà, afirma. «Hem de trobar el moment». Està en marxa una altra banda, Baus, un trio completat per Louise Sansom, la seva parella, mànager i còmplice a Anímic («el meu tot», resumeix) i el bateria Marc Eugeni. «Un grup de canya i de soroll», anuncia. «Ja tenim sis o set cançons».

Creuant barreres lingüístiques

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

El que és cridaner és que una part del seu públic actual («la majoria», precisa) desconeix aquesta altra vida artística. «Veig gent molt jove, un públic molt transversal», assegura Palau, que observa com la seva música en català salva les fronteres lingüístiques. «Rebo molts missatges de diversos llocs d’Espanya i noto que estic difuminant una mica aquesta barrera, la qual cosa no deixa de ser curiosa atesa la situació política en la qual som».

Rere el doblet d’Apolo, s’entreveu una altra cita: el 20 de març a la sala 2 de l’Auditori (festival Guitar BCN). Concert aquest de Palau amb convidats com Clara Viñals (Renaldo & Clara), Núria Graham i altres per revelar. La venda d’entrades va a molt bon ritme i ell no oculta la sorpresa. «Tot això és nou per a mi», sospira. Troba la raó de la bonança en haver trobat «una escletxa per la qual no s’ha colat ningú, un espai desocupat en el qual et sents a gust».