La fàbrica dels somnis nazis

Quan cau un dictador, ¿què succeeix amb les obres d’art creades sota el seu control? ¿Haurien de ser llançades al mar, o bé caldria estudiar-les? ¿I si cauen a les mans i les ments d’aquells disposats a donar per bo el seu terrible missatge? La qüestió és especialment pertinent amb referència a les més de mil pel·lícules creades per l’Alemanya nazi entre 1933 i 1945; dotzenes d’aquestes apareixen al documental ‘Hitler’s Hollywood’, que analitza l’estètica i l’esperit del cine produït amb el segell de l’esvàstica i tracta d’entendre el poder de la seva propaganda.

«És innegable que moltes de les pel·lícules nazis tenen un valor artístic considerable, i en la seva qualitat rau bona part del seu poder de convicció i per tant del seu perill», sosté el crític Rüdiger Suchsland, director de la que en realitat és la segona entrega de la seva planejada trilogia sobre la història del cine alemany –‘From Caligary to Hitler’ (2014), centrada en la República de Weimar, va ser la primera–. «És impossible desvincular la bellesa superficial d’aquests títols de la seva absoluta lletjor. Perquè són obres essencialment totalitàries, que van ser dissenyades per inocular idees atroces i produïdes per gent monstruosa. I perquè la indústria cinematogràfica alemanya d’aquells anys va ser purgada de jueus, comunistes, liberals, demòcrates i homosexuals, i de tots aquells que no provessin la seva lleialtat a Hitler».

Fan de Mickey Mouse

El mateix Führer era un gran aficionat al cine –fan acèrrim dels musicals, les pel·lícules de Frank Capra i Mickey Mouse–, però l’home que controlava tots els aspectes de la producció fílmica del Tercer Reich, dels pressupostos a l’‘star-system’ passant per les trames i la ideologia, era el seu ministre de propaganda. Joseph Goebbels estava ansiós per erigir una versió germànica de Hollywood i replicar la seva capacitat d’impacte a les masses, per subministrar els seus missatges bel·licistes, sexistes, antisemites i genocides. «Ell sabia que la millor propaganda és la que no es pot veure o sentir –recorda Suchsland–, la que s’infiltra en l’ànima del receptor com un verí insípid i renta el seu cervell de forma imperceptible, pas a pas.

Per això té sentit que, tot i que per descomptat esmenta Leni Riefenstahl –els documentals del qual ‘El triomf de la voluntat’ (1935) i ’Olympia’ (1938) van vendre el nazisme com un espectacle visual eroticoreligiós– i ficcions flagrantment promotores de l’Holocaust com ‘El jueu Suss’ (1940), ‘Hitler’s Hollywood’ posa el focus en l’altre cine, aquell que en aparença només buscava entretenir el públic perquè la seva càrrega propagandística era subliminar: pel·lícules d’aventures, comèdies, recreacions que recordaven les glòries germàniques passades, històries fantasioses i musicals; un cine sumptuós, ple de magnífics vestuaris, florides escenografies i elaborades coreografies.

Victòria final

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Suchsland no escatima elogis per a alguns dels que van fer aquestes pel·lícules tant des de darrere de la càmera com des de davant, com els actors Ilse Werner i Ferdinand Marian o el director Veit Harlan. No obstant, al veure ‘Hitler’s Hollywood’ és inevitable pensar sobretot en els absents, aquells professionals que es van veure obligats a fugir d’Alemanya després de l’ascens nazi. «És impossible calcular quant de mal va fer a l’art alemany la marxa a l’exili de Billy Wilder, Fritz Lang, Marlene Dietrich, Ernst Lubitsch, Max Ophüls i Otto Preminger», assegura Suchsland. «Es va perdre talent, humor, varietat, diversitat i molt d’humanisme».

Per descomptat, sosté el director, les conseqüències de la propaganda cinematogràfica del Tercer Reich van anar molt més enllà, fins avui mateix. «El cert és que, almenys en termes d’estil i tècnica, no hi ha diferències substancials entre els vídeos electorals d’Angela Merkel o de Donald Trump i una de les pel·lícules de Riefenstahl. Sabem que el cine nazi va causar impressió en directors com George Lucas i R. W. Fassbinder, i que la seva imatgeria ha inspirat videoclips de Madonna o Rammstein i campanyes publicitàries d’Armani». Més de set dècades després, en efecte, el nazisme i la seva iconografia continuen causant una perversa fascinació col·lectiva. «És la demostració que, en última instància, Hitler i el seu aparell propagandístic van vèncer. Van sobreescriure la cultura popular i nosaltres l’hi permetre, i l’hi continuem permetent».