Anar al contingut

ESTRENES DE CINE

Antonia Brico, la primera dona que va dirigir la Filharmònica de Berlín

Maria Peters recull aquesta apassionant història de superació i lluita contra l'heteropatriarcat en 'La directora d'orquestra'

Beatriz Martínez

Són moltes les dones que es van atrevir a obrir-se camí en determinats àmbits històricament reservats als homes i els noms de les quals continuen sense ser prou reconeguts. Autèntiques pioneres que van haver de lluitar contra els prejudicis de la seva època, contra l’adversitat dins d’un entorn hostil i que, malgrat totes les dificultats, no van desistir en el seu afany i van continuar endavant.

És el cas d’Antonia Brico, una noia òrfena i emigrant entregada a un únic propòsit, demostrar que una dona es podia posar davant d’una orquestra i dirigir-la igual de bé que qualsevol home, una gesta que acabaria aconseguint el 1930 amb la Filharmònica de Berlín.

Aquesta apassionant història de superació és la que explica Maria Peters en ‘La directora d’orquestra’, que se centra en aquest tortuós camí que va seguir la jove Antonia fins a assolir els seus somnis i demostrar la seva vàlua.

«Crec que el que més em va atreure d’ella no és que fos virtuosa, sinó que cregués de veritat en el seu talent. Tenia molt clar el que volia, però li va tocar viure en una època complicada i va haver de ser molt valenta per aconseguir-ho», explica la cineasta Maria Peters EL PERIÓDICO.

A la pel·lícula veiem com Antonia ha de lluitar el doble per pertànyer a una classe social humil i, sobretot, pel fet de ser dona en un moment en què el matrimoni i la maternitat eren les úniques opcions.

La directora d’orquestra Antonia Brico.

«És curiós que, tot i que hagi passat molt temps, la reacció de moltes dones que treballen en entorns masculins sigui molt semblant. M’han dit que és com si veiessin reflectida la seva pròpia vida». Els números no menteixen, la paritat encara està lluny d’assolir-se en la majoria dels sectors, tot i que n’hi ha alguns en què la desigualtat continua sent alarmant, com és el cas, precisament, dels directors d’orquestra.

«Al meu país d’origen, Holanda, aquest any ha sigut el primer que una dona, Karina Canellakis, es posa al capdavant de la Filharmònica. Seria absurd negar que certs àmbits continuen monopolitzats per l’heteropatriarcat».

Peters reconeix que la tenacitat de dones com ara Antonia Brico ha sigut fonamental per aplanar el camí de les generacions posteriors. «Ella ni es va plantejar si era o no feminista. Tenia un objectiu i va anar per ell. Es considerava una directora d’orquestra i per a ella era una cosa que no obeïa a cap qüestió de gènere».

Antonio Brico va passar de ser acomodadora en un teatre a portar la batuta a l’escenari, però no va arribar del tot a ser reconeguda per les suspicàcies que generava la seva condició femenina. Va fundar l’Orquestra Simfònica de Dones de Nova York i va consagrar la seva vida a la música, però mai va assolir una plaça com a directora titular. En les llistes de les revistes especialitzades en la matèria continua sense aparèixer cap nom de dona, tampoc el d’Antonio Brico. A la seva làpida es pot llegir: «No et desviïs del teu camí».