‘Frankenstein’, l’ànima bessona de Guillermo del Toro

Això significa que el seu nou llargmetratge, Frankenstein, suposa una culminació per a ell. "He volgut fer aquesta pel·lícula des d’abans d’agafar una càmera per primer cop, i tota la meva obra prèvia va ser com un entrenament", confirma el mexicà. "Considero el llibre de Shelley com la Bíblia des que el vaig llegir amb 11 anys. I en tenia només set quan en vaig descobrir l’adaptació cinematogràfica de 1931; al veure Boris Karloff creuant el llindar de la porta i girar-se, vaig pensar: ‘Aquest soc jo’. Aquell monstre, imperfecte i inadaptat, em representava".

Adaptació reverent

El cert, en qualsevol cas, és que el seu Frankenstein es pren moltes més llibertats narratives respecte a les pàgines de Shelley de les que la seva devoció gairebé religiosa cap a aquestes podria convidar a suposar. "Les adaptacions més respectuoses d’altres obres no són les que s’assemblen més al model, sinó les que es fan des de la sinceritat i l’empatia –matisa Del Toro–. La meva primera versió del guió no incloïa cap frase extreta de la novel·la. Els personatges de la pel·lícula, a més, són diferents dels del llibre i actuen de manera diferent. És una adaptació reverent però viva, i no una cosa petrificada a causa de la seva obsessió per la fidelitat. A més, la novel·la de Shelley és profundament autobiogràfica, i no se m’acut millor manera de rendir-li homenatge que amb una pel·lícula que també ho és".

Cal recordar que tant el llibre original com les seves versions cinematogràfiques prèvies –entre d’altres, la dirigida per James Whale el 1931, la protagonitzada per Robert De Niro el 1994 i fins i tot la paròdia de Mel Brooks El jove Frankenstein (1974)– parlaven sobretot dels perills potencials que l’ús descontrolat de la tecnologia i l’afany de jugar a ser Déu porten. La pel·lícula de Del Toro, en canvi, presta atenció sobretot al dany psicològic causat per pares egomaníacs que modelen els seus fills a la seva voluntat i després els rebutgen, cosa que la converteix en l’última reflexió sobre progenitors fallits en una filmografia que n’és plena. "M’alegro d’haver-la completat en aquest moment de la meva vida", diu el director. "Si l’hagués fet fa dues dècades, hauria sigut una pel·lícula sobre la meva relació amb el meu pare, i la seva perspectiva seria exclusivament la d’un fill. Però ara, a més de fill, jo també soc un pare que ha acabat assemblant-se al seu propi pare del que mai va creure possible, i també he après molt de les meves criatures".

La bondat i la maldat

Després de crear-lo amb trossos de cadàvers i electricitat, el doctor Victor Frankenstein repudia el que en la pràctica és el seu fill. I el monstre –interpretat per Jacob Elordi–, innocent i inicialment fascinat amb la seva nova vida, es converteix en algú venjatiu.

Tant pare com fill, tots dos, són figures tràgiques i, en realitat, la criatura no és sinó un reflex del nen maltractat i abandonat que Victor Frankenstein va ser un dia. "Les històries que explicava quan jo era més jove deien que els monstres són bons i els humans són dolents, però ara prefereixo demostrar que la bondat i la maldat conviuen dins de tots nosaltres –afirma Del Toro–. Suposo que ara que el món en el qual vivim s’ha convertit en un lloc tan dolorosament simplista, jo necessito complicar una mica els meus personatges".

Notícies relacionades

La 080 Reborn culmina la setmana de la moda amb un viatge poètic al renaixement de la roba de segona mà

Spiegelman i els nazis que "no han mort"

En pel·lícules com Frankenstein, el monstre gairebé mai és només un monstre, sinó que s’ofereix també a manera de símbol del diferent. "Reivindica el nostre dret a ser imperfectes i a entendre les imperfeccions de l’altre", afegeix el director sobre la seva pel·lícula, que també és política d’altres maneres. "Victor Frankenstein és un home dominant que es veu a si mateix com una víctima, i això és comú entre tots els tirans, del passat i el present. I el perill que comporta posar la tecnologia més prometedora a les mans de la gent insensata també és una cosa amb la qual convivim en l’actualitat".

Frankenstein és una pel·lícula que aclapara a través tant de decorats monumentals, moviments de càmera acrobàtics i una banda sonora tossudament grandiosa com del seu sumptuós melodramatisme, i, per tant, reclama ser vista a una pantalla més gran possible. No obstant, ja que és una producció de Netflix, la majoria dels seus espectadors només tindran oportunitat de veure-la a través del televisor o un ordinador. Del Toro, defensor a ultrança de l’espectacle cinematogràfic, és clar en aquest sentit. "Si l’única solució per fer aquesta pel·lícula és acceptar que part de la seva vida comercial serà en streaming, no ho dubto ni un instant".