Joaquin Phoenix gela la sang amb un Joker patètic i brutal

Els qui al seu dia van criticar la trilogia del Cavaller Fosc pel seu excés de gravetat i el seu menyspreu de l’element fantasiós darrere el realisme ombrívol probablement se sentin temptats de reconsiderar aquesta opinió després de veure ‘Joker’. Presentada aquest dissabte a concurs a la Mostra de Venècia, aquesta mirada als orígens del més cèlebre enemic de l’home ratpenat és tan lúgubre que, al seu costat, aquelles pel·lícules de Christopher Nolan s’assemblen a 'Els increïbles'. El seu referent essencial no és cap novel·la gràfica sinó el Martin Scorsese de fa quatre dècades i, de fet, podria definir-se com una relectura de 'Taxi driver' (1976) matisada amb elements d’'El rei de la comèdia' (1982). I que el resultat funcioni tan bé com ho fa resulta especialment sorprenent considerant que l’obra prèvia del seu director, Todd Phillips, pertany en la seva totalitat a l’àmbit de la comèdia gamberra.

“Fins ara el Joker no tenia un veritable historial, cap de les novel·les gràfiques en les quals el personatge apareix el dota d’uns orígens", ha explicat aquest matí el responsable de la saga 'Ressaca' davant de la premsa. “I això m’ha resultat molt alliberador perquè no he tingut cap regla per respectar. L’única condició que ens vam imposar a l’escriure el guió va ser ser tan dements com poguéssim”. L’estratègia resulta encertada perquè, al cap i a la fi, el protagonista de ‘Joker’ és un pertorbat. I ho és perquè el món l’ha fet així. La falta d’una figura paterna, els abusos sexuals que va patir en la infància i la violència sistemàtica que li infligeix una societat a punt del col·lapse moral l’han convertit en uncatàleg errant de traumes. Però quan mata per primera vegada, tocat amb la seva perruca i el seu maquillatge de pallasso, comença a sentir-se bé.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

El personatge l’interpreta Joaquin Phoenix, que gràcies a elles confirma una vegada més com el millor actor de la seva generació a l’hora d’interpretar malalts mentals –alguns diran que com el millor actor de la seva generació, punt–; aquest Joker ésun ésser patètic, perillós, ridícul, brutal, tendre, vulnerable i commovedor, que durant bona part de la pel·lícula esclata a riure de forma histèrica cada vegada que té ganes de plorar –en altres paraules, gairebé tota l’estona– i les rialles del qual sonen com a esgarips de dolor insuportable, i que ni tan sols quan es taca la cara de sang aliena o quan es marca unes ballarugues amb evident delit deixa de resultaressencialment tràgic. Se sol considerar que la millor versió cinematogràfica del personatge és l’oferta per ‘El cavaller fosc’ (2008), però des d’ara molts es repensaran aquesta opinió. Heath Ledger va guanyar un Oscar gràcies a aquella pel·lícula; serà estrany que Phoenix almenys no estigui a prop de guanyar-ne un altre gràcies a aquesta.

La meravella de Larraín

De la mateixa manera que ‘Joker’ no s’ajusta al perfil habitual de les adaptacions de còmic, seria un error definir l’altra candidata al Lleó d’Or, presentada ahir com la història d’una parella que va adoptar un nen i després va decidir tornar-lo tot i que sobre el paper aquest és precisament el tema que tracta. Perquè 'Ema' és la pel·lícula més audaç i inclassificable d’un dels cineastes més audaços i inclassificables en actiu, el xilè Pablo Larraín. Inclou pares i fills fallits però també orgies lèsbiques, mobiliari urbà cremat a cop de llançaflames i molt, molt reggaeton. Larraín assegura haver-la fet per capturar a la nova generació de joves xilens, i ho aconsegueix no només a través de la història que explica sinó també de l’estructura hiperfragmentada de què la dota a fi de fer-nos experimentar el tipus de consum audiovisual que YouTube imposa. El resultat és una obra plena d’amor i d’odi, agressiva i molt dolça, poètica i macarra i també grotesca i preciosa alhora. Una meravella.