Anar al contingut

MÚSICA CLÀSSICA

Un Wagner mut al Liceu

La Simfònica del Liceu interpreta 'L'Anell sense paraules' de Lorin Maazel

Pablo Meléndez-Haddad

Un Wagner mut al Liceu

D’entre els arranjaments i composicions que fes el recordat director d’orquestra i compositor nord-americà d’origen francès Lorin Maazel, el seu ‘L’anell sense paraules’, un extracte orquestral del cicle ‘L’anell del nibelung’ de Richard Wagner, continua tenint plena vigència. Així ho va demostrar Josep Pons al comandament de la Simfònica del Liceu en l’últim programa de la temporada, que va acabar amb una gran ovació.

Maazel –autor de l’òpera ‘1984’, basada en la novel·la homònima de George Orwell–, va agafar la monumental gesta wagneriana amb la idea de transformar en una peça de concert les parts instrumentals de la Tetralogia integrada per quatre obres que en total sumen més de 15 hores de música reduint-les a poc més d’hora i quart. Però Maazel va anar més enllà del que hauria fet qualsevol arranjador, ja que no es va limitar a crear una simple suite orquestral, sinó que també va modificar l’ordre de les diferents seccions segons el seu discurs dramàtic i va reorquestrar passatges en què la veu cantada era protagonista en l’obra de Wagner. Com a resultat va aconseguir un discurs del tot coherent i un bon resum articulat dels molts motius musicals de l’obra sense caure en repeticions excessives.

Essència de tetralogia 

Creat el 1987 per a la Filharmònica de Berlín, el seu ‘L’anell sense paraules’ manté l’essència de la gran obra del compositor alemany aprofitant els moments més coneguts i populars de l’‘Anell’ original, i la Simfònica del Liceu va saber treure brillantor a aquest fris fantàstic al comandament del seu titular amb una fustes i una percussió especialment inspirades, igual que la corda greu. Pons va anar mesurant la lectura amb intel·ligència i una intencionalitat adequada, arribant còmodament als diversos clímaxs i vertebrant, d’aquesta manera –i de la millor manera– la seva interpretació, tot i que per a alguns wagnerians acèrrims que van assistir a la vetllada va faltar una mica de contundència i de decibels. Amb Wagner se sol fer un gra massa, i l’obra del compositor és molt més que potència desmesurada.