Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'Annabelle vuelve a casa': terror de joguina

Aquesta fusió de l''L'expedient Warren' i les pel·lícules prèvies de la nina maleïda recorre sense objeccions al tipus de convencions genèriques que les seves predecessores més inspirades van aconseguir evitar

Nando Salvà

ítem

Annabelle vuelve a casa ★★

Direcció Gary Dauberman

Repartiment McKenna Grace, Madison Iseman, Katie Sarife, Vera Farmiga

Títol original:  ‘Annabelle comes home’

País: Estats Units

Durada: 106 minuts

Any: 2019

Gènere: Terror

Estrena: 12 de juliol del 2018

La nova entrega d’una de les mitologies més notòries del cine de terror modern representa una mena de fusió entre la saga iniciada amb ‘L’expedient Warren’ (2013), centrada en les investigacions paranormals de Lorraine i Ed Warren, i la sèrie de ‘spin-offs’ a la qual oficialment pertany, protagonitzada per la nina maleïda del títol.  En els seus moments més inspirats, com els millors episodis d’una i una altra, es mostra perversament hàbil a l’hora de generar una atmosfera d’amenaça a partir de la possibilitat que una cosa aterridora succeeixi en qualsevol moment.

No obstant, la pel·lícula recorre sense objeccions al tipus de convencions genèriques que les seves predecessores més inspirades van aconseguir evitar; i l’aire rutinari i mecànic que això confereix al relat és similar al que provoca la mateixa Annabelle; la primera vegada que el director Gary Dauberman ens la mostra, la pepona resulta desconcertant; però les seves limitacions no tarden a fer efecte.

És cert que ‘L’expedient Warren’ tampoc era una pel·lícula precisament original, però l’amor que malgastava per títols com ‘L’exorcista’ el va portar a prioritzar una por construïda amb psicologia i paciència que un de basat en els cops d’efecte i el gore. Els arquetips que recicla ‘Annabelle torna a casa’ tenen menys pedigrí, ja que procedeixen d’un cine de terror dels vuitanta protagonitzat per adolescents atractives i no especialment intel·ligents. I, a mesura que els personatges es veuen obligats a fer coses estúpides per fer que la narració avanci, la pel·lícula no només va abandonant-se als mètodes més fàcils; també és filtrada per un humor autoparòdic del qual només una petita part sembla intencionada.