'Western stars', el nou disc de Springsteen, cançó a cançó

El 2007, Bruce Springsteen va participar a We All Love Ennio Morricone, un disc d’homenatge al compositor italià Ennio Morricone, amb una versió d’Once Upon a Time in the West, interpretada amb guitarra elèctrica i un acompanyament orquestral potent, cinematogràfic.  Dotze anys després, Springsteen emprèn el seu viatge particular cap a l’oest amb Western stars, el seu nou disc, que sortirà a la venda el 14 de juny vinent, un treball introspectiu brillant que beu de moltes influències, entre les quals, aquest crescendo cinematogràfic tan propi de Morricone. Moltes de les cançons de Western stars sonen a imatges en cinemascop, l’antiheroi siluetejat pel sol del capvespre al desert de Nevada, el mur de so orquestral in crecendo fins a fondre’s a negre de la mà de la imatge.

El 2007, aquest Once Upon a Time in the West va sonar a extravagància, el més allunyat possible del so del Boss i l’E Street Band. Però des d’aleshores han passat algunes coses en la carrera del Boss. A Magic  (2007), Springsteen ja coquetejava amb un so més pop, d’aires californians, en cançons com Girls in their summer clothes o I'll work for your love. A Working on a dream (2009) insistia en produccions complexes i arranjaments orquestrals (This life, Kingdom of days). En la seva llarga estada a Broadway, Springsteen es va desemmascarar com el que en el fons sempre ha sigut: un storyteller, un narrador.

Western stars és el més rodó dels seus últims discos, probablement el seu millor treball en més d’una dècada. Obra de temps mitjans i balades, és un disc en què el Boss es vesteix de crooner, amb òbvies influències del pop del sud de Califòrnia de finals dels 60 i principis dels 70 que va adaptar el so de Nashville a melodies més assequibles, i amb arranjaments orquestrals a l’estil d’Once Upon a Time in the West. És, a diferència de la seva obra més recent, un disc pensat com una obra completa, si The Ghost of Tom Joad continuava el camí de Nebraska, Western Stars recorre el camí de Devils and dust i Tunnel of love: disc de solista, que no de banda, que té una història per explicar. En aquest cas, un grapat d’històries de personatges solitaris que no troben el que busquen. Rodades en cinemascop en ple desert, per descomptat.

HITCH HIKIN’

Potent inici del disc que marca el to musical i de les històries que explica: mig temps amb tocs de country i el crescendo orquestral amb teclats i violí.  Una de les millors cançons de Western stars.

THE WAYFARER

Igual que l’autoestopista, un altre caminant que busca a les prades de l’oest una cosa que potser ha perdut pel camí. “Soc un caminant, nena, gandul de ciutat en ciutat. Quan tothom dorm i les campanes de mitjanit sonen”. Els cors del final de la cançó li atorguen més força al mur de so orquestral que la tanca.

TUCSON TRAIN

L’Springsteen més reconeixible del disc, malgrat que són els teclats i no la guitarra els que sustenten l’arquitectura de la cançó. Història de redempció, un tema habitual en l’imaginari Springsteen: després de tocar fons i tornar a començar lluny de casa, ella arriba amb el tren de les 17.15.

WESTERN STARS

El fantasma de Tom Joad es reencarna en aquesta cançó d’aires country sobre un actor de molts que va viure la seva escena de glòria quan li va disparar John Wayne. És Springsteen en la seva millor versió com a lletrista:  “Una ovella perduda d’Oklahoma xarrupa el seu mojito al bar. Somriu i diu que creu que em recorda de l’anunci amb la targeta de crèdit”.

SLEEPY JOE’S CAFE

La cançó més divertida (sense exaltar-se) del disc, extreta del bagul de la part més lúdica de les Seeger Sessions. Un Glory days malenconiós, un Out in the street sense la fúria juvenil ni l’ànima rockera, “et veig a la pista de ball i dilluns al matí queda a milions de milles de distància”. Ideal per tancar el concert de bon humor abans de la primera tanda de bisos.

DRIVE FAST (THE STUNTMAN)

De l’actor al doble d’escenes d’acció, que sap que els cops més durs no són els de la feina. “Condueix ràpid, cau dur, romandràs al meu cor, no et preocupis per demà, no facis cas de les cicatrius”. Balada acústica que els teclats allunyen del so clàssic del Boss.

CHASIN’ WILD HORSES

Una tornada amb reminiscències a l’Springsteen de sempre, de títol stonià i esperit dylanià. Melodia acústica sostentada en la ‘padel guitar’ i els teclats, explica la història d’un altre cor trencat, un altre caràcter explosiu, un altre insensat que descobreix que si crides el nom d’ella des del penya-segat només tornarà l’eco de la teva veu.  L’Springsteen que ha tornat de Broadway no és precisament el més lúdic.

SUNDOWN

El xalalà dels cors i l’aire a Girls in their summer clothes no ha de fer que ens enganyem: “Sundown no és el tipus de lloc on vols ser per gust. Tot són dies llargs, calorosos i interminables i nits fredes en solitud». Esperant l’arribada de l’estiu, sona al Boss que en la seva biografia narrava la seva lluita contra la depressió.

SOMEWHERE NORTH OF NASHVILLE

El Cautious man del disc: curta, seca, simple, dura. “Per l’acord que vaig fer, el preu és alt: et vaig canviar a tu per aquesta cançó”. Aires de Nebraska al sud.

STONES

Una arrencada tipus Secret garden per a una venjança: aquesta vegada el culpable no és el protagonista, sinó ella. El desenllaç, no obstant, és el mateix: la solitud. “M’he aixecat aquest matí amb pedres a la boca. Vas dir que només són les mentides que em vas dir”.

THERE GOES MY MIRACLE

Secció de corda, base acústica, la veu de Springsteen en la seva millor versió, per a la cançó més  californiana del disc. “Mal d’amor, cor trencat, l’amor dona, l’amor treu” ¿Un amant ofès? ¿El pare que veu com se’n van els fills, ja adults? No ho sabem, el Boss no identifica  l’“estrella de la sort” d’aquesta bonica cançó.

HELLO SUNSHINE

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El primer single del disc, Harry Nilson en el record, la història de qui ha tocat fons i saluda a trenc d’alba. Una oda a qui s’esforça per tornar a començar, malgrat tot.

MOONLIGHT MOTEL

Després del  recórrer milles i milles cap a l’alba buscant o fugint (¿no és el mateix?), el disc acaba en el pàrquing d’un motel, amb una “ampolla de Jack” en una bossa de paper, i una frase d’ella que amb prou feines consola: “És millor haver estimat”. Subtilesa acústica i fos a negre.