Alejandro Sanz triomfa a Cornellà

Els fastos del 20è aniversari de Más van refrescar la memòria entorn de les pàgines dauradesd’Alejandro Sanzi es troben en el rerefons d’aquesta gira que el projecta a grans recintes, com el sevillà estadi Benito Villamarín (on va començar fa una setmana) il’RCDE Stadium, de Cornellà, la plaça del seu retrobament, ahir, amb els fans catalans. La més gran del seu historial a Barcelona (i voltants), amb 35.000 persones segons la promotora Doctor Music. A cavall d’aquell àlbum i del més recent, titulat amb poca humilitat‘#Eldisco’,el madrileny va estendre els seus dominis combinant registres, de la hiperbalada al funk, la rumba i els accents cubans.

Amb25 minuts de retardel grup va entrar en acció amb una introducció instrumental aparatosa (a mesura que els noms dels músics desfilaven per una de les pantalles de vídeo), camí d’‘Hoy que no estás’, la cançó amb què s’obrien les nits de‘Más’. L’estrella, guitarra elèctrica en bandolera, avançant entre acords rockers i una de les seves tornades extrallargues amb el seu segell. “¡Amunt Barcelona!”. El nou material es va començar a manifestar amb una de les seves cartes més febles, aquest número funky sobreactuat conegut com a ‘Azúcar en un bowl’, mirant de fer-nos sentir “com tigres en llibertat”.

Confluència i eclipsi

Peròel guió estava obert a les sorpreses,i després de les salutacions protocol·làries (incloent-hi les disculpes per les llargues cues dels accessos), Sanz va anunciar molt poèticament “una amiga que és a la música el que les flors a la primavera”, la proximitat de la qual, va afegir, li altera “el pH de l’ànima”: ni més ni menys que Shakira. “Quan ens ajuntem és com un d’aquests eclipsis que passen molt de tant en tant”, va assegurar abans que tots dos retessin compte de ‘La tortura’, el seu ‘hit’ conjunt (del 2005), amb ball libidinós i flamarades finals.

Un altre clàssic de ‘Más’, ‘Aquello que me diste’, va encarrilar el repertori en una versió realçada pels metalls. Acompanyant Sanz, una banda de 12 músics, amb paritat de gènere i les presències catalanes de la recuperada Txell Sust, als cors (missió que va compartir amb la nord-americana Karina Pasian), el portentós guitarrista Pau Figueres i el multinstrumentista Vic Mirallas, un músic amb un peu en els moderns gèneres urbans. Muntatge vistós i elegant, amb sengles passarel·les confluents en una lletra a invertida, símbol de l’últim disc i de la gira, i profusió de pantalles de vídeo amb efectes tridimensionals.

A punt de plorar

L’Alejandro Sanz d’‘#Eldisco’ va connectar amb la seva versió més clàssica a ‘No tengo nada’, tota una balada en la qual va irrompre amb fondària un altre convidat, el flamencArcángel. I va obrir cadències tropicals a ‘Back in the city’, un número de ‘crossover’ en la línia d’alguns èxits de Santana, i a‘Te canto un son’,tema en el qual diu tenir el “corazón partío” entre l’Havana, Miami i Cadis.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

A Sanz se li acumula tant repertori que procedeix aagrupar cançons en ‘medleys’, a l’estil de Burt Bacharach o Maria Bethânia, i aquesta va ser la manera, que va poder tenir gust a poc per als seus fans, d’esbombar cançons com ‘El alma al aire’ o ‘Regálame la silla donde te esperé’. Hitos ‘alejandrians’ que van conviure amb un degoteig de novetats en què va acabar destacant ‘El trato’. Moment especial, amb milers de globus blancs sobtadament il·luminats a l’estadi per iniciativa organitzada dels fans. Sanz es va emocionar, i es diria que a punt de plorar, va fer interrompre la cançó.  “Esteu bojos, quina barbaritat. Començaré un altre cop, ¿d’acord? Us estimo, us estimo”. 

Un segon congelat

Després de ‘Quisiera ser’ i ‘Yo te traigo’, el bis va començar amb un nou ‘medley’ a través de ‘¿Y si fuera ella?’ i ‘Amiga mía’ i enfilant-se fins als cims de‘Mi soledad y yo’, i va derivar amb l’escena de Sanz al piano, reduint al seu poètic esquelet ‘Yo sé que la gente piensa’ i ‘¿Lo ves?’. Allà, en la seqüència més delicada de la nit, va anunciar l’última presència convidada. “Una dona que m’encanta i em fascina”, Judit Neddermann, còmplice en ‘Este segundo’, cançó que va descriure com “una petita joia” que “mereixia ser cantada en castellà i en català”. Les seves veus es van fondre allà provant desesperadament d’aturar el temps. Clímax de d’una senzillesa màgica, després del qual va arribar el final de festa a cop de rumba latin-jazz amb l’universal ‘Corazón partío’, recreada a pler, estirant la nit fins a fregar les dues hores i mitja i reafirmant els poders d’un artista que continua corregint a l’alça la unitat de mesura del seu èxit.