'Amigas con solera': un glop només agradable

Arribes a ‘Wine Country’ (resistim-nos a utilitzar el creatiu títol espanyol) amb la seguretat d’estar a bones mans: el seu equip reuneix jugadores molt valuoses del ‘Saturday night live’ de principis de segle, començant per Amy Poehler, que dirigeix a més de compartir repartiment amb la llegendària guionista Paula Pell i antigues estrelles del programa com Maya Rudolph, Rachel Dratch (àlies Debbie Downer), Ana Gasteyer o, per descomptat, una inseparable de Poehler com Tina Fey, aquí en un paper petit i oblidable, tot sigui dit.

Hi ha maneres pitjors de passar 103 minuts que amb aquestes dones, qui des del primer moment fan creïble, potser perquè la senten, l’antiga amistat entre els seus personatges, excompanyes de pizzeria reunides per celebrar el 50è aniversari de Rebecca (Dratch) durant un cap de setmana entre copes a la vall de Napa. Per descomptat, els seus caràcters, desitjos i esperances xocaran, però el drama mai es torna massa agre, com tampoc la comèdia es torna massa cridanera o escatològica. Més que a ‘La boda de mi mejor amiga’ o ‘Girls trip’, el debut de Poehler recorda a la relaxada comèdia televisiva sobre amistats adultes ‘Cougar Town’, en la qual, per cert, també es bevia molt vi.

Notícies relacionades

Daniel Anglès dirigeix una versió actualitzada de ‘Germans de sang’ molt ben acompanyat

Doble ofrena

Aquesta distensió és, alhora, benedicció i maledicció. Les seves autores semblen haver-se encomanat del relaxament dels seus personatges i han aprovat acudits, situacions i personatges –el xef expert en paelles encarnat per Jason Schwartzman– que demanaven a crits una segona revisió. També sorprèn la desconfiança en les seves expressives actrius. Igual que no sona pizzicato de violí en moments delirants, tampoc feien falta aquestes entrades de música malenconiosa per remarcar l’“ara anem seriosament”.

‘Wine Country’ és, abans que res, un humor, un clima. Costa imaginar algun dels seus gags passant a la història o alguna de les seves frases passant a l’Esperanto pop col·lectiu. La seva paròdia dels mil·lennistes és tan rància com la de ‘The great indoor’. Però, a veure, són 103 minuts amb Poehler, Rudolph, Dratch, Pell i Gasteyer bevent vi, buscant-se les pessigolles i improvisant a la primera de canvi. Tot el temps vols ser la setena amiga.