Estats Units
L’honor de prendre Cuba
En una des les memorables escenes d’El Padrí II (n’hi ha tantes!), veiem la celebració del Cap d’Any de 1959. Al Palau Presidencial de l’Havana, com si no passés res, els mandataris, l’alta burgesia de l’illa i els inversors americans (és a dir, la màfia), ballen i brinden i s’abracen. Entre d’altres, s’abracen Michael Corleone i el seu germà Fredo, a qui Michael fa saber que sap que és ell qui l’ha traït davant Hyman Roth, el que exerceix de capo suprem de Cuba. Poc després, apareix Fulgencio Batista i, en castellà en la versió original, anuncia que "debido a reveses de nuestras tropas en Guantánamo y Santiago, mi permanència en Cuba es insostenible". Les imatges següents són de la fugida caòtica dels cubans addictes al règim i dels estrangers que feien negocis a l’illa i, és clar, de l’arribada eufòrica dels barbuts que baixen de Sierra Maestra. Poc abans, en una altra escena memorable, Hyman Roth, el dia del seu aniversari, a la terrassa de l’Hotel Capri, "reparteix" els interessos mafiosos entre les "famílies" que assisteixen a la cimera per decidir un futur que ja no serà com ells pensaven.
Tot això, més o menys ficcionat, va passar fa 67 anys, que aviat és dit. Des d’aleshores, Cuba ha estat un furóncol al cul dels Estats Units. Una Cuba que ja atresorava una llarga tradició de dignitat nacional des de la revolta impulsada per José Martí i que el 1898, amb l’inestimable ajuda nord-americana, cal dir-ho, va proclamar la independència d’Espanya, que no va ser efectiva del tot fins uns anys després, sota la tutela ianqui.
És a dir, Cuba, amb alts i baixos, sempre ha viscut a l’ombra del veí i, al llarg de la primera meitat del segle XX, es va anar convertint en aquest "paisatge bonic", com ha dit Trump, el lloc ideal, per la bondat del clima i la bellesa natural, per fer-hi negocis, fins que va arribar el Comandante i mandó a parar, com cantava Carlos Puebla, per evitar la costumbre del delito, hacer de Cuba un garito.
Notícies relacionadesDesprés va venir tot el que ja sabem. La dependència de la Unió Soviètica, l’intent d’invasió de Bahía de Cochinos i Playa Girón, la crisi dels míssils, la voluntat persistent d’acabar amb la vida de Fidel, les ferotges pressions dels lobbies de Miami, el bloqueig, el "periodo especial", la repressió dictatorial del Partit Comunista, la crisi dels balseros, i, ara, la pobresa desfermada.
La "nació fracassada", que ha dit Trump, "que no té res, ni diners ni petroli". Només la bondat del clima i el bell paisatge, com abans. Després de tants episodis viscuts, de tants discursos homèrics, de tanta propaganda, Cuba acabarà morint d’inanició, oferta a la voracitat nord-americana, que ha intentat recuperar l’illa de mil maneres i que se la cruspirà com un Polifem afamat. "L’honor de prendre Cuba", afirma Trump, perquè "ara mateix podria fer el que volgués". Tacking Cuba, diu, amb aquell aire de perdonavides insultant, l’aire de qui bombardeja illes per diversió. Hyman Roth, si fos viu, el convidaria a un mojito a la terrassa del Capri.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
