Empar Moliner: "Quan jo vaig començar a escriure el 1999, el català ja es moria. I anem fent"

Un cara a cara amb la posteritat que Moliner, poc amant del que és cerimoniós, transforma en un retrat incòmode de la família "no com a refugi, sinó com a supervivència col·lectiva". "Ara a les sèries no les anomenen tragicomèdies, sinó dramedies, i això podria ser això", defensa des d'un dels sofàs del Dry Martini. "Si comparteixo alguna cosa amb la protagonista és que pot ser llegida amb una autoparòdia", afegeix. L'humor, una vegada més, és essencial a l'hora de maniobrar per una història plena de pragmatisme sarcàstic i amors mal expressats.

"L'humor és arma i armadura —assegura—. Per fer crítica, t'has de posar al centre: si fas broma de catalans sent catalana, tot puja". De fons, travessant tot el llibre, els sospirs per un ofici en aparent perill d'extinció. "Parlem d'un món, el dels articles i l'escriptura en diaris, que desapareix. Fa temps que diuen que s'acaba, però quan jo vaig començar a publicar el 1999 el català ja s'estava morint. I anem fent", ironitza. A la novel·la, tot això es tradueix en una crítica "a l'escriptura lleugera de diaris, als qui no trien les paraules". "Si faig un article en què només importa de què parlo, el que estic fent és una carta al director de les d'abans", reflexiona.

Notícies relacionades

Sebastià d'Arbó: "Quan la meva àvia s'estava morint se'm va aparèixer per acomiadar-se de mi. Això passa entre persones que s'estimen"

Rosalía, el ball i la posada en escena del ‘Lux tour’: entre la puresa del ballet i el nervi de la dansa urbana i contemporània

La protagonista d''Instruccions per a viure sense ella', és clar, és tot el contrari, per la qual cosa algunes de les escenes més còmiques del llibre arriben amb les tremendes esbroncades que rep el seu escrivent per tractar els lectors d'idiotes amb, per exemple, un punt final innecessari i redundant. "S'enfada amb l'obvietat", relativitza Moliner, per a qui els avenços tecnològics i els nous models informatius no fan més que subratllar la importància de l'escriptura. "Quan no hi havia mòbils, tenia sentit córrer per dir que la guerra s'havia acabat i, tot seguit, desplomar-se. Ara només ens podem aferrar a la literatura", sentencia.

En paral·lel, i mentre defensa que qui "llegeix ficció i en paper té uns altres ulls, uns de més intel·ligents", l'autora de 'T'estimo si he begut' llisca una reflexió al voltant de les cures, l'envelliment i, en fi, els contratemps de saber-se més a prop de la meta que de la línia de sortida. "Fer-se gran, diuen, és una oportunitat. ¿De què? ¿De beure menys? Comences sent intolerant a la lactosa i acabes sent intolerant a tot. Som en un punt de la vida en què no es pot dir que la menopausa és una merda", lamenta.