ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

François Ozon: «L'Església catòlica segueix en estat de fallida moral»

El director francès es basa a 'Gracias a Dios' en el cas d'abusos sexuals protagonitzats per un capellà de Lió que va ser acusat d'agredir sexualment gairebé un centenar de nens entre 1986 i 1991

zentauroepp47676666 graf7720  madrid  08 04 2019   el director franc s francois 190416163507

zentauroepp47676666 graf7720 madrid 08 04 2019 el director franc s francois 190416163507 / Nico Rodriguez

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

La seva nova pel·lícula, ‘Gracias a Dios’, es basa en el cas d’abusos sexuals protagonitzats pel pare Bernard Preynat, un capellà de Lió que el març del 2016 va ser acusat d’agredir sexualment gairebé un centenar de nens entre 1986 i 1991 i que es manté a l’espera de judici -el cardenal Philippe Barbarin ha sigut condemnat recentment per haver encobert els crims–. La pel·lícula, que arriba dijous als cines, va obtenir en Gran Premi del Jurat en la Berlinale passada.

Vostè mai s’havia inspirat en fets reals extrets de la premsa. ¿Per què li va interessar fer-ho ara?

El cert és que aquesta no va ser la intenció que em va moure, no he pretès fer una pel·lícula que es colés a l’agenda política. Això no és el que jo faig. Vaig voler explicar una història sobre la masculinitat, i sobre la fragilitat masculina, després de passar anys dirigint pel·lícules sobre personatges femenins.  Un dia vaig entrar accidentalment a la web de La Palabra Liberada, l’associació de víctimes dels abusos del pare Preynat. A partir d’aquí vaig fer una petita investigació que em va commoure moltíssim.

Diu que l’actualitat no era la seva prioritat. ¿És casual, llavors, que la pel·lícula hagi vist la llum mentre tenia lloc el judici contra el cardenal Barbarin?

En realitat, se suposava que el judici se celebraria mesos abans, durant el 2018, i estava previst que la pel·lícula s’estrenés després que el veredicte s’hagués emès. Potser hauria d’haver sigut més realista, i més conscient del retard que sol acumular la justícia francesa. D’una banda, estic content que això li doni publicitat addicional, però també genera pressió i estrès addicionals.

‘Gracias a Dios’ contempla els abusos de Preynat des de la perspectiva actual. ¿Sent que, durant els anys 80 i principis dels 90, quan van tenir lloc, la societat era més permissiva davant la pederàstia?

Sens dubte. La gent no entenia que fos un crim, ni pensaven en els efectes de l’abús sobre els nens. En les famílies es deia: “No és tan greu, oblida-ho, gira full”. I convé no oblidar que, fins no fa gaire, l’Església catòlica ficava al mateix sac la pederàstia i l’homosexualitat. És només ara quan comencen a comprendre que no es pot equiparar una orientació sexual amb una perversió criminal que ha de ser perseguida. Però segueixen en un estat de fallida moral.

¿Va témer reaccions de l’Església, o dels creients, contra la pel·lícula?

No és una pel·lícula anticlerical, al contrari. ‘Gracias a Dios’ defensa l’Església, però una altra Església, una que reguli aquesta xacra amb fermesa. Mentre en el seu si no es mostri tolerància zero contra la pederàstia, les víctimes no podran curar-se. Per descomptat, vaig ensenyar el guió a uns advocats, i ells em van assegurar que no hi havia cap problema perquè tot el que s’hi deia ja ha aparegut a la premsa. Només m’interessaven les víctimes, les conseqüències que els abusos tenen en les seves vides i el coratge que troben per parlar-ne tot i la vergonya, i fins i tot la condemna pública, que pot comportar-los.

La idea del perdó és central en la pel·lícula.

Perquè la religió catòlica s’hi basa. Un dels membres de La Palabra Liberada va ser convidat a reunir-se amb Preynat perquè aquest pogués demanar-li perdó. I els psicòlegs asseguren que això no només no resol res, sinó que sol ser catastròfic per a les víctimes, perquè les obliga a quedar-se en la seva posició de víctima, les fa presoneres del silenci. Se suposa que han d’acceptar el perdó, girar full i pretendre que no va passar res.

La pel·lícula no aprofundeix en els motius pels quals hi ha tant pederasta en el si del sacerdoci. ¿Per què?

No és el tema de la pel·lícula. Els casos de pederàstia també són freqüents en altres institucions, com l’escola o els clubs esportius i fins i tot la família. Per a un nen, l’autoritat d’un sacerdot o la d’un entrenador de futbol o d’una estrella de la música o del seu propi pare és com l’autoritat de Déu. I hi ha adults que mai haurien de disposar de tant poder.

Notícies relacionades

Des d’un punt de vista religiós, ¿on se situa vostè?

Vaig tenir una educació catòlica. Em van batejar, vaig fer la primera comunió. I en l’adolescència vaig perdre la fe al descobrir la meva sexualitat i comprendre la hipocresia de certs discursos de l’Església. Només tendeixo a creure en Déu quan soc en un avió, per la por de volar.  O, potser, per la proximitat al cel. Quan era nen hi havia un sacerdot que sempre jugava a l’amagatall amb nosaltres. Mai em va fer res, però hauria pogut si hagués volgut. Tremolo només de pensar que li hauria resultat fàcil.