Glenn Hughes: «Soc un dels tios que s'hauria d'haver mort més vegades».

Glenn Hughes, baixista i segona veu de Deep Purple entre 1973 i 1976, els anys de les formacions conegudes com a ‘Mark III’ i ‘Mark IV’, ha inclòs generalment cançons d’aquest grup en els seus concerts, però mai constituint el 100% del repertori com a la gira que aquest dilluns el porta a l’Apolo, titulada ‘Glenn Hughes performs classic Deep Purple live tour’. El músic ho explica per telèfon a aquest diari des del seu domicili a Los Angeles.

-La seva etapa a Deep Purple gira al voltant de tres àlbums, els últims de la banda en la seva era clàssica dels 70: Burn (1974), Stormbringer (1974) i Come taste the band (1975). ¿El seu nou ‘tour’ s’inspira en els tres per igual?

-Sí, tot i que hi hagi diferències entre l’època en què hi havia Ritchie (Blackmore) i la de Tommy (Bolin). Però aquesta gira és un projecte personal, perquè jo ja no soc el mateix del 1974. Estem parlant d’un temps en què jo tenia 22, 23 anys, i el temps passa ràpid. Ara miro cap enrere i penso què vaig aprendre d’aquells temps. Vaig aprendre del Ritchie, que era una guitarrista fabulós, un dels grans del rock, i del Tommy, igualment un guitarrista fantàstic però a més un ésser humà maco, maco, maco. Vaig aprendre de les personalitats, de les emocions, dels talents, de compartir situacions amb tots ells, de la diversió... Els discos amb Blackmore van ser increïbles; ‘Burn’ representava un rock més directe; ‘Stormbringer’ era potser un disc més musical, i ‘Come taste the band’, amb el Tommy, va ser una aventura en un territori una mica diferent. Estic molt satisfet de tots tres.

-En aquesta gira s’inspira més en les versions en directe d’aquells anys que en les gravacions d’estudi, ¿no és així?

-Sí, les versions en directe, amb les seves dinàmiques i la seva espontaneïtat, canviant d’una nit a l’altra. Deep Purple era un grup que, músicalment, es desafiava a si mateix. Ara amb els músics de la meva banda, uns tipus que adoro, vaig decidir fer aquestes cançons a partir dels arranjaments en directe, del festival California Jam, de l’àlbum ‘Made in Europe’ o de l’última gira, provant de mantenir el material fresc.

-És un repertori de clàssics com ‘Burn’ o ‘Mistreated’, però sense algunes peces menys conegudes però associades a la seva veu, com ‘Holy man’ o ‘This time around’.

-Hi vaig incloure ‘Holy man’ fa un parell d’anys i la introduiré un altre cop els pròxims sis mesos. Les coses continuen movent-se, però crec que aquest repertori serà apreciat pel públic espanyol. Tinc moltes ganes de tocar-lo.

-La introducció de ritmes funky a ‘Stormbringer’ va ser aparentment la raó per la qual Ritchie Blackmore va abandonar el grup el 1975 per crear Rainbow. ¿Recorda males vibracions amb ell per aquest motiu?

-Deixi que li expliqui la meva versió. Abans que s’escrigués ni una nota per a ‘Stormbringer’, els cinc membres del grup ens reunim al castell de Clearwell, a Gal·les. El Ritchie només hi va aportar un parell de cançons, ‘Stormbringer’ i ‘Soldier of fortune’, que va fer amb David Coverdale. Jo crec que ell ja havia decidit que volia deixar la banda abans de fer ‘Stormbringer’. El David i jo vam treballar en altres cançons amb Jon Lord, com ‘Holy man’ i ‘Hold on’, per completar el disc. Com sabrà, adoro el soul de la Tamla Motown i la meva idea era que Deep Purple canviés el seu estil. Però no estic molest amb el Ritchie, perquè com deia abans, tots canviem, tot es mou. La meva pròpia carrera és un canvi constant. Estic sota el paraigua del rock però puc compondre cançons de diferents estils.

-¿Quina va ser la principal aportació del ‘Mark III’ de Deep Purple davant el ‘Mark II’, famós pels clàssics ‘Smoke on the water’ o ‘Highway star’?

-El Ritchie volia que hi hagués dos cantants al grup i per això em van agafar a mi, perquè cantés amb el David. La banda necessitava recarregar-se i hi va haver noves influències: ‘Burn’ va ser un gran àlbum, i va vendre molt. Crec que es va tractar de redefinir Deep Purple, perquè hauria sigut estúpid fitxar un cantant que sonés com Ian Gillan i provar de continuar fent exactament el mateix. La combinació de la veu del David i la meva va ser una novetat. Jon (Lord) va començar a experimentar amb sintetitzadors, i ell portava les seves pròpies influències. Deep Purple és una banda de rock molt anglesa, però en aquella època estàvem instal·lats a Los Angeles, envoltats de música americana per tot arreu.

-De fet, vostè es va quedar a Los Angeles per sempre.

-Em vaig instal·lar aquí el 1973, sí, quan tenia 21 anys, i aquí segueixo, amb 67. A Los Angeles vaig trobar la meva llar espiritual, al costat de l’oceà. Aquí soc molt feliç.

-Hi ha un episodi interessant durant la seva primera època a Los Angeles, quan va compartir apartament amb David Bowie, el 1975, després de conèixer-lo en una festa.

-Ell va viure a casa meva, en realitat: allà va escriure el seu àlbum ‘Station to station’. A la casa hi havia teclats, guitarres... Van ser uns mesos increïbles. Vaig estar encantat de tenir el David a títol privat, gairebé ningú sabia que hi era, i hi havia gent buscant-lo i preguntant-se on devia ser. El David sempre em deia que havia de fer canvis, que canviés fins i tot el meu pentinat, la meva roba...

-Amb el temps, el ‘Mark IV’, amb Tommy Bolin a la guitarra (mort de sobredosi als 25 anys, el 1976), ha sigut reivindicat, i el DVD ‘Phoenix rising’ (2011) va posar llum a la gira de 1975-76. Un període difícil, amb aquell concert a la Indonèsia del dictador Suharto, en què va córrer perill la seva integritat física.

-El meu guardaespatlles va ser assassinat. Ja sap la història. Ens van ficar, a un assistent del grup i a mi, dos dies a la presó. Va ser una cosa terrorífica. Vaig passar molta por. No sabíem quan ens deixarien anar. Cap banda de rock havia actuant mai a Jakarta. I tot va resultar ser un muntatge dominat pels diners. D’això es tractava: de treure’ns diners, diners, diners... Van exigir que tornéssim el caixet del concert per alliberar-me. Però, en fi, vam aconseguir sortir d’allà i la gira es va reprendre al Japó, però llavors Tommy (Bolin) va patir un pinçament al braç perquè s’havia quedat adormit a sobre, i el concert del Budokan no va ser el millor de la nostra història. El disc que després va publicar Purple Records (‘Last concert in Japan’) mai hauria d’haver vist la llum. David (Coverdale) i jo ens vam enfadar molt amb aquest llançament. Es va publicar només per afany de lucre. El Tommy no estava bé i jo prefereixo recordar-lo en altres moments, com el músic de gran talent que era.

-Deep Purple va implosionar el 1976 i vostè es va decantar sense embuts pel soul i el funk en el més aviat intimista ‘Play me out’, el seu primer disc en solitari.

-Vaig començar a escriure aquest disc quan tenia David Bowie a casa, i després, quan Deep Purple es va trencar, vaig passar uns mesos en què em vaig sentir molt sol i em va venir de gust tornar al meu material més soul. Perquè jo puc compondre i tocar molts estils de música, i vaig fer un disc amb metalls, cordes i coristes. Per a mi l’any 1976 va ser de transformació: de forma de cantar, d’aspecte físic, de manera de sentir... Perquè jo no em paro a pensar en l’ahir, penso en el moment.

-Als 80, mentre els seus excompanys de Deep Purple funcionaven amb bandes com Rainbow o Whitesnake, vostè va donar senyals de vida molt dispersos al costat de Pat Thrall, Gary Moore o fins i tot convertint-se breument en cantant de Black  Sabbath. ¿Anys desenfocats?

-Oh, sí, això és important i m’agradaria que quedés ben clar: literalment, jo no recordo els anys 80. Inclogui aquesta frase a l’article, sisplau. Jo estava molt malalt. Era un home perdut en la confusió. Sí, als 80 vaig fer el disc de Black Sabbath, i el de Gary Moore, el d’Hughes/Thrall..., però amb prou feines puc recordar res.

-Parlem d’addiccions: drogues i alcohol.

-És important que se sàpiga, en particular la gent jove, que arribat un moment vaig decidir que la meva vida havia de canviar, que ja n’havia tingut prou de drogues i d’alcohol. El dia de Nadal de 1991 vaig patir un atac de cor a causa de les drogues i quan em vaig despertar a l’hospital em vaig adonar que ho havia de canviar tot a la meva vida: el número de telèfon, la casa... Havia de convertir-me en algú anònim i viure d’incògnit, estar sol, anar-me’n. Quan em vaig adonar que podia viure sense les drogues, sense la beguda, a partir de 1994, és quan podem parlar del ‘retorn del Glenn’. Enrere quedaven 12 o 13 anys en què vaig viure en la foscor. Durant tot aquell temps no vaig ser una persona feliç. Soc un dels tios que s’hauria d’haver mort més vegades. Hi ha hagut tanta droga, tant alcohol, tanta dona, tant de tot a la meva vida  que he de donar-li les gràcies a Déu per ser viu i continuar fent música.

-En aquell moment difícil, el 1992, va fer una aparició estel·lar en una cançó enorme (i videoclip) del duo electrònic The KLF, ‘America: what time is love?’. Va ser com una aparició apocalíptica.

-Vaig gravar la cançó i el vídeo just abans d’ingressar al Betty Ford Center, a Califòrnia, per a la rehabilitació. I li diré alguna cosa: sabia que aquesta cançó seria un ‘hit’ brutal, i em vaig dir a mi mateix que era el moment de fer el que jo volia d’una vegada i d’apartar-me de la gent que no em feia cap bé. Ara entenc el que significa una addicció, sé què significa i sé què és una malaltia. Cantar ‘America: what time is love?’ amb The KLF va ser una gran ajuda per a mi, una gran oportunitat.

-Els últims 25 anys l’hem vist ficat en molts projectes: discos en solitari, associacions amb Joe Lynn Turner (ex-Rainbow) o Chad Smith (Red Hot Chili Peppers) i noves bandes com Black Country Communion (amb Joe Bonamassa) i California Breed. ¿Ha preferit seguir el consell de David Bowie, ‘continua canviant sempre’, que tractar de consolidar un projecte concret?

-Ara porto uns anys amb els mateixos músics, en particular el guitarrista Soren Anderson, i m’agrada tant conservar col·laboradors com anar canviant: he tocat amb Jason Bonham, per descomptat, i amb Chad Smith, un bon amic, i amb Joe Satriani, i Steve Vai... Com potser pugui deduir, m’agrada desafiar-me a mi mateix i viure cada moment. Això és important, germà: a Glenn Hughes li agrada el repte en si mateix.

-Ara el veiem centrat en aquesta gira, ¿tornarà Black Country Communion?

-Amb Joe (Bonamassa) parlaré aviat, i espero que l’any que ve hi hagi un nou disc del grup. Aquest any el dedico a aquesta gira al voltant del material de Deep Purple, i després qui sap què pot passar. Molta gent em proposa coses, però només vull fer el que em ve de gust, allò que necessito fer, sempre amb gent fantàstica, i ser feliç. Tothom ha de poder ser feliç en aquest món.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

-¿Hi ha alguna cosa que encara li agradaria que passés en la seva relació amb exmembres de Deep Purple, algun retrobament amb David Coverdale, Ritchie Blackmore o altres excol·legues?

Tres anys abans que Jon [Lord] morís, el David i jo, juntament amb ell, vam tractar que el ‘Mark III’ tornés, amb el Ritchie i Ian Paice. Però no hi va haver manera que el Ritchie es posés al telèfon. Van passar els mesos i va ser impossible. Després el Jon ens va deixar, Déu el beneeixi. Ens vam acostar molt, el Jon i jo, els últims temps. He de dir que el David i jo podríem haver fet alguna cosa junts igualment, però, simplement, no ha passat. El meu propòsit és deixar el llegat de Deep Purple en bona forma. Ni tan sols sé si l’actual formació de Deep Purple pensa seguir molt temps. El David i jo som molt amics, qui sap si acabarem fent alguna cosa junts. Ja ho veurem.