Ólafur Arnalds, sense por de la bellesa

Ólafur Arnalds sembla haver arribat a la conclusió que, definitivament, el món ja és un lloc massa fosc com per haver d’afegir-hi més foscor, més cinisme. Al seu recent disc ‘re:member’, la seva amalgama de clàssica contemporània, ambient, postrock i cops de pur pop instrumental aconsegueix la seva encarnació més radiant fins a la data, la de més potencial emotiu. És música desvergonyidament bonica.

El Palau de la Música Catalana s’amararia aviat del sentiment general d’aquest àlbum, entre una malenconia lluminosa i l’agraïment per la vida, però Arnalds va començar la seva actuació de divendres, en el marc del Festival Mil·lenni, amb el piano tímid d’‘Árbakkinn’, del disc ‘Island songs’ (2016), durant la qual es va sumar a l’artista un quartet de corda (violoncel, dos violins i viola). En meitat de la més profunda concentració, un telèfon mòbil ens va distreure a tots, incloent Ólafur.

Però l’artista no es va enfadar, o no ho va dir, i quan es va dirigir per primera vegada al públic ho va fer amb la seva simpatia habitual. Va explicar que per al següent tema (‘brot') volia gravar-nos, utilitzar les nostres veus com a textura addicional. “Si ho feu malament no passa res, perquè tinc una còpia de seguretat (rialles)”.

El ‘software’ Stratus

Però va sortir bé, va sortir bé. De l’elegíac experiment es va passar, després de la incorporació del bateria Christian Tschuggnall, a la dramàtica però rítmica ‘Only the winds’, amb crescendos propis de Sigur Rós; Arnalds, també islandès, en va ser teloner a finals de la dècada passada.

D’aquest halo tràgic saltem a la indicible i animada bellesa del tema titular de ‘re:member’, una de les millors mostres de les possibilitats rítmiques i harmòniques de Stratus, ‘software’ cocreat pel mateix Arnalds que li permet enriquir les seves melodies de piano amb les aportacions de dos pianos automatitzats. Com ens explica, el va desenvolupar després de fer-se mal a l’espina dorsal i veure’s obligat a no tocar el piano durant un any.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Durant aquells temps difícils, també va aprofitar per cultivar un costat techno (“perquè només cal prémer botons i disparar confeti”) amb el seu projecte paral·lel Kiasmos. Aquesta vessant s’ha acabat filtrant al seu material propi, com va quedar clar en la polsant ‘ypsilon’, ahir a la nit, sacsejada per llums estroboscòpics. També ballables, a la seva manera, són ‘undir’ i ‘ekki hugsa’, amb l’encant naïf de la indietrònica de finals dels 90.  

La recta final va ser de recolliment, amb una ‘nyepi’ tan assossegada com l’ambient en què es va concebre (l’Any Nou de Bali, sense soroll, sense trànsit) o, per descomptat, l’emoció total de ‘Lag fyrir ömmu’, cançó dedicada a l’àvia que el va treure del punk i el va introduir en la clàssica. Com els millors temes d’Arnalds, és música de la que et fa pensar sobre la teva vida, tenir imatges mentals dels teus éssers estimats i córrer a trucar als que continuen vius.