Echo & The Bunnymen: "No és nostàlgia: és màgia"

Vuit anys després de la seva última visita a Barcelona, Echo & The Bunnymen reapareix aquest dijous (Razzmatazz, 21.00 hores, dins del Room Festival) amb un estrany nou disc sota el braç: ‘The stars, the oceans & the moon’, reconstrucció de 15 cançons del grup amb nous arranjaments i orquestracions ocasionals. Parlem amb Ian McCulloch, cantant i timoner, al costat del guitarrista Will Sergeant, d’aquesta banda, sorgida a Liverpool el 1978.

¿D’on va sortir la idea de regravar aquestes cançons?

Va sorgir farà uns tres anys. Em va semblar interessant recuperar aquestes cançons perquè arribessin d’una altra manera al públic actual. Pensava gravar un disc amb cançons noves, però parlant-ho amb la companyia es va decidir tirar primer endavant aquest projecte. No ho veig com un disc de versions, sinó com una oportunitat d’enfocar les cançons des d’altres angles, amb cordes per exemple. La nova versió de ‘The killing moon’ n’és una clara mostra.

¿En quin sentit?

Hi ha un encantament, una bruixeria. En la música m’agraden aquests aspectes, més que el rock’n’roll. Per a mi, ni tan sols és nostàlgia; és màgia, que es manté. El disc no és un ‘grans èxits’, sinó la millor compilació possible per a mi, aquí i ara, amb algunes de les grans cançons d’una de les millors bandes de la història.

¿Diria que la seva actitud vocal és una altra clau del disc, potser menys ansiosa, més serena?

A vegades, quan escolto algunes interpretacions vocals meves del passat me’n sento avergonyit: sono una mica com imitant David Bowie. Va ser una gran influència per a mi, però quan m’escolto em poso les mans al cap. ‘Oh, Déu meu, ¿què estic fent?’. Prefereixo la meva veu d’ara, creixent amb les cançons. La meva manera de cantar ara és més real, es veurà en el pròxim disc. Ja no hi ha rastre d’aquella actitud de mirar-se al mirall, de posat... [cantusseja en un to molt agut, imitant una diva]. La veu és la meva millor arma. Millor que els pinzells de Picasso. ¡Així és com ho veig!

En el disc hi ha dues cançons noves. ‘How far?’ fa pensar en David Bowie i el seu guitarrista dels Spiders from Mars, Mick Ronson.

Mick Ronson, definitivament. Aquestes guitarres... És com tornar a 1972, escoltant-lo amb els meus auriculars. És el més a prop que puc arribar. Hi havia aquest tipus de vibració quan la vam gravar. Una cosa molt real per a mi.

L’àlbum ‘Ocean rain’ s’ha convertit en el més citat del grup, encara que quan va veure la llum les reaccions van ser disperses: es va criticar el distanciament de l’angoixa postpunk dels discos anteriors.

Sí, “la millor meitat d’àlbum de la història”, va dir algun periodista. Les cançons eren diferents de les que havia fet abans perquè ja no tenia 19 anys. Hi havia una malenconia, que no té a veure amb el fet d’estar trist, sinó amb una cosa més poètica, lligada a la pertinença a les estrelles, a la presència de la Lluna.

¿Sent que ha de cridar l’atenció sobre la banda, com si no estigués tan reconeguda com es mereix?

No, aquesta no és la motivació de ‘The stars, the oceans & the moon’, que és un disc amb altres punts de vista sobre les cançons, com els discos en directe que pot gravar un Neil Young. Tampoc és que pretengui salvar el món amb les meves cançons, tan sols posar-hi una mica de màgia. Sé que tinc una gran veu i el millor guitarrista.

Tornen a Barcelona en una gira circumscrita a sis concerts a Espanya i Portugal. ¿Com és?

Cosa del promotor, i m’encanta. Quan era petit anava de vacances a Gal·les, i era un desastre, i descobrir més endavant Espanya va ser fabulós. El meu lloc favorit és Menorca. Vaig estudiar una mica d’espanyol a l’escola, però no recordo més de deu paraules. El relaciono amb l’època en què va sortir ‘Station to station’, de Bowie.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Parlava d’un disc amb cançons noves. ¿En quin estat es troba?

Estic acabant les maquetes. Recuperen sons dels primers discos, però alhora té uns elements que poden fer pensar en un James Brown o en Talking Heads: sempre he adorat les guitarres rítmiques de ‘Remain inlight’. Hi ha excitació en el grup.