Wilko Johnson en Apolo, com dèiem ahir

Més enllà del prodigi clínic i de l’emotivitat que ha acompanyat la seva tornada al món dels vius, tenim un Wilko Johnson que ens demostra la seva plena recuperació fent el que sempre va fer: concerts ferotges, d’impetuós traç guitarrístic, amb els quals defensar la vigència eterna del rhythm’n’blues i el rock’n’roll. Com el d’aquest diumenge a l’Apolo, cinc anys després que la ciència el donés per desnonat.

El que va ser guitarrista de Dr. Feelgood als anys 70 no s’esprem el cap a l’hora de confeccionar els seus repertoris, i el d’aquesta nit no va ser gaire diferent del que va oferir fa tres anys a la sala veïna, el Teatre Apolo, just després de la seva recuperació. La novetat van ser les cites al seu recent ‘Blow your mind’, el seu disc de resurrecció, com aquest ‘That’s the way I love you’ que va obrir la sessió a tot ritme. Johnson s’hi va haver d'esforçar per marcar territori després de la fogosa intervenció de Jesse Dayton i el seu trio, molt aplaudit pel seu genuí rock’n’roll amb accents i espècies texanes, arrossegant una trajectòria amb una desena de discos (i col·laboracions amb Johnnny Cash i Waylon Jennings).

Salvatge delicadesa

Johnson no va tardar a acudir a les seves cartes habituals, com ‘If you want me, you've got me’ i l’estireganyós clàssic de Dr. Feelgood ‘Going back home’, amb la seva veu bonica però abonyegada i rascant les cordes amb la mà nua. Convé continuar admirant la seva tècnica amb la Telecaster, sempre sense pua, tant les precises manotades en les quals sustenta els ‘riffs’ com els despreocupats però precisos arpegis que va subministrar a aquest curiós esbós de reggae anomenat ‘Dr. Dupree’.

Notícies relacionades

Wilko Johnson: «Em costa expressar com m'he sentit»

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

No va passar per alt una de les cançons recents més fosques, ‘Marihuana’, que va compondre en un moment baix del seu trànsit hospitalari(“en la foscor hi ha un rellotge que va marcant el meu temps”),sobreposant-se a la situació i rearmant-se per als furiosos assalts a la fita ‘Roxette’ i a un ‘When I’m gone’ en el qual va jugar amb els seus dos còmplices, el venerable Norman Roy-Watt al baix i el bateria Dylan Howe. Aquí Johnson va rebaixar una mica la intensitat, frenant la cançó, reprenent-la, grapejant-la i permetent (com a ‘Everybody’s carrying a gun’) fugaços lluïments als seus col·legues.

Va ser, en fi, un Wilko Johnson que als 71 resulta una mica menys devastador que en els vells temps, si bé poques queixes es poden al·legar davant d’assalts expeditius com els de ‘Back in the night’ i ‘She does it right’, últimes postals dels seus dies amb el pobre Lee Brilleaux i els seus Dr. Feelgood. Les va reviure reservant-nos alguns dels seus posats de llegenda, apuntant el públic amb la guitarra com si fos una metralleta amb mirada de boig perillós. La nit encara va donar per a una propina, un ‘Bye bye Johnny’, de Chuck Berry, estirat amb excessiva generositat, amb el qual recordar els orígens de tot.