Wilko Johnson: «Em costa expressar com m'he sentit»

Fa sis anys va ser desnonat pels metges a causa d’un càncer de pàncrees que, al contrari del que li van anunciar, va resultar ser operable per a felicitat de tothom, i aquí el tenim: un nou disc, ‘Blow your mind’ i, literalment, una nova vida per al que va ser guitarrista de Dr. Feelgood, la vigorosa unitat de rock’n’roll i rhythm’n’blues que va sacsejar l’escena britànica de finals dels 70. Wilko Johnson actua aquest diumenge a la Sala Apolo (20.30 hores; obrirà el guitarrista Jesse Dayton)

‘Blow your mind’ és el seu primer disc en solitari en 13 anys. Un treball ple d’energia. ¿D’on surt tota aquesta força?

Aquest disc es va gravar als Rockfield Studios (a Gal·les), que és el lloc en què vaig treballar per última vegada amb Dr. Feelgood, a l’àlbum ‘Sneakin suspicion’. No hi havia estat des de 1977, i crec que per aquesta circumstància hi vaig notar un senyal. Era estrany tornar a ser-hi.

¿En quin sentit?

Vaig reconèixer la sala concreta on vam tenir una discussió que va portar a la meva ruptura amb Dr. Feelgood, i tot això em va portar a tornar a aquell temps, fa tants anys, a recordar aquella tensió, aquella bronca. Però aquesta vegada tot va ser molt diferent: tenia una sèrie de ‘riffs’, la base de les meves cançons, i ens vam posar a gravar de pressa, 12 o 15 dies de molta feina. El productor, David Eringa, és tan bo ajuntant les peces, organitzant... Ell va ser el cap. N’estic molt satisfet.

¿El veu com el disc d’una banda, d’un equip?

Sí, porto uns quants anys treballant en directe amb el Norman (Watt-Roy, baix) i el Dylan (Howe, bateria), que són molt bons músics, ¡millors que jo! Això és una banda, no soc jo amb un parell de tios al costat. Tothom, incloent-hi el David, hi van aportar idees.

És un disc que ve després d’una època delicada per a vostè.

Sí, algunes cançons tenen a veure amb la vida en si mateixa, o sobre les dones. Un disc bastant feliç. Aquests últims temps tot ha fet un gir: fa poc més de cinc anys m’havia de morir.

Hi ha cançons que insinuen aquesta situació, com ‘Marijuana’.

Em costa expressar amb paraules com m’he sentit en aquest temps. No hi penses dient “¡ei, tio, ets viu!”. Durant un any vaig creure que per tot s’acabava; no em podia imaginar que podria tornar a tocar, és clar.

En aquella època difícil va gravar un disc amb Roger Daltrey (el cantant de The Who), ‘Going back home’ (2014), que ha sigut molt elogiat. ¿Podria tenir un relleu?

Aquest va ser un disc molt, molt, estrany, perquè quan el vam gravar jo m’estava morint. Els metges em van donar deu mesos de vida, i el disc el vam fer a l’onzè. El Roger va insistir a fer-lo ràpid, en uns deu dies, i ens ho vam passar gravant-lo. Després va ser un èxit, i jo era al llit de l’hospital, després d’una llarga operació, amb morfina fins dalt de tot. Així que va ser un àlbum fet en circumstàncies molt especials que no crec que es puguin tornar a donar. Se suposava que aquest disc era el meu epitafi (riu).

S’ho pren amb sentit de l’humor.

Sí, perquè el que m’ha passat ha sigut tan estrany...

A ‘Blow your mind’ treu punta al seu llenguatge musical de sempre: un rhythm’n’blues ferotge i que treu fum.

Si algú em pregunta que soc, responc que guitarrista. No entro en qüestions d’etiquetes. Vaig aprendre a tocar als 60, escoltant els Rolling Stones i The Who. Quan els Dr. Feelgood comencem a tenir èxit crec que intentàvem demostrar alguna cosa, però ara ja no: soc feliç només tocant per tocar, disfrutant de la vida.

Amb el seu baixista, Norman Watt-Roy, va coincidir tocant amb Ian Dury a la seva banda, The Blockheads, el 1980. ¿Com recorda la gravació d’aquell disc de Dury, ‘Laughter’?

Va ser una gran època. Els meus dies amb Dr. Feelgood ja quedaven enrere i havia desaparegut de la mirada pública. Continuava tocant a clubs, però la gent ja no em podia veure a la televisió. Havia conegut Ian Dury al circuit de pubs, em va preguntar si m’agradaria unir-me a The Blockheads i em va semblar formidable tocar amb aquells grans músics. Norman era el meu favorit.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Què podem esperar del seu concert a l’Apolo?

Les favorites de sempre, algunes cançons noves... Mai he sigut un artista experimental, no crec que a hores d’ara ningú es pugui emportar cap sorpresa amb mi. El que jo faig és una cosa molt simple i directa: tens un munt de gent a la sala i es tracta de passar-s’ho bé.