ENTREVISTA

Vicente Amigo: «¿Apropiació cultural? Aquestes coses em fan posar malalt»

El guitarrista andalús porta el seu art flamenc per primera vegada al Liceu després d'haver publicat 'Memoria de los sentidos'

fcasals45961837 icult  vicente  amigo foto juan perez fajardo181120145102

fcasals45961837 icult vicente amigo foto juan perez fajardo181120145102 / Juan Perez-Fajardo

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El guitarrista cordovès, nascut a Sevilla, debuta al Liceu (Festival Internacional de Jazz de Barcelona, parcel·la De Cajón!) amb el seu grup, inclòs el ‘bailaor’ Antonio Molina, ‘el Choro’, i un repertori assentat en ‘Memoria de los sentidos’. Un disc en què s’endinsa en el llenguatge flamenc després d’incursions en territoris com el jazz o la música celta.

¿Ha tornat al flamenc per a quedars-’hi?

Aquest disc me’l demanava el cos: fer una cosa més primitiva, amb els elements clàssics del flamenc. Però, ¿què faré d’ara endavant? Això no ho tinc gaire clar. Sobre la marxa vaig veient quina direcció agafar. Tinc moltes idees, com per exemple fer alguna cosa amb orquestra, però encara no sé què faré. En el fons, tot és una mica el mateix, es tracta de buscar-se a un mateix com a músic.

“Una cosa més primitiva”, diu. ¿A què es refereix?

Als elements bàsics del flamenc, als pals. En aquest disc volia fer una seguidilla, dues buleries, una alegria..., i fer cap al flamenc més tradicional, tenint en compte que un sempre intenta comprometre’s amb l’època en què viu. Les meves metes sempre són metes musicals, ni tan sols flamenques. El flamenc és només una manera més d’expressar la música.

Mai deixa d’haver-hi debats entorn del flamenc: les fusions, l’ortodòxia, el que és o no és flamenc... ¿El respecte a la tradició pot conviure amb la innovació?

I tant. L’art, sense llibertat, no evoluciona. Això sí, és important saber d’on vens. Si ets en el món del flamenc, el mínim que pots fer és amarar-te una mica de la seva història. No pots dir que has sortit del flamenc sense haver-hi entrat abans. Per a mi el flamenc no és folklore: és una manera de fer la música, amb el seu caràcter i les seves bases rítmiques, però la música és la mare de tot. Moltes vegades es parla del flamenc com a una cosa molt exòtica o com si no tingués res a veure amb la música.

De vegades, s’embolcalla el flamenc d’una aura litúrgica. Com si el músic que ve d’un altre lloc hagués d’estar tremolant de por a l’entrar-hi.

Sí, totalment, és molt exagerat. Això em fa fer enrere. Al flamenc s’hi ha d’anar com a qualsevol música: amb respecte i ja està. No és que hi hagi ni més art ni més misteri que en altres músiques.

En els seus concerts hi ha perfeccionisme, però també un gaudi visible. ¡Fins i tot arriba a somriure quan toca!

¡Això quan se m’agafa bé! (riu). El més bonic de sortir a un escenari és poder donar la volta als fantasmes que et poden venir, la responsabilitat i tot això, i alliberar-te; ser el més lliure possible durant aquella estona. I quan et sents així, crec que somrius, perquè en aquells instants flueix la mateixa vida. El que desitges és això, compartir estant bé. Però no tots els dies un es troba igual.

Entre els seus col·laboradors habituals hi ha Los Mellis, que han participat en el nou disc de Rosalía, ‘El mal querer’. ¿L’ha escoltat?

Sí, sí, ¡Rosalía m’encanta! Vaig conèixer la seva música fa anys, a través de la Carmen, la dona del bateria Tino Di Geraldo, que em va enviar una maqueta amb coses seves de flamenc perquè l’escoltés. Li vaig dir: “¿però qui és aquesta nena?”. Em va encantar la seva veu i com interpretava coses velles: ¡et transporta d’època! Ha fet un disc amb els ingredients per triomfar i salta a la vista. Me n’alegro molt. Ara veig que hi ha molts flamencs que l’estan atacant i no sé per què. No ho entenc. Cadascú fa el que sent.

És catalana i paia, i l’acusen d’“apropiació cultural”, ja ho veu.

Bah... Aquestes coses em fan posar malalt. Com si això fos patrimoni d’algú; com si sentir, aprendre, caminar, només fossin patrimoni d’un... És absurd, absurd. A mi m’encanta Rosalía, des d’abans que hagués gravat. I també m’agrada molt en les entrevistes. Té el cap molt ben moblat.

Bé, a vostè el veiem molt actiu als escenaris: aquest any ha fet una gira pels Estats Units, ha actuat a França, Àustria, Bulgària... ¿Se sent ambaixador del flamenc?

Per diferents circumstàncies, jo soc un d’ells, un dels ambaixadors. Si algú, en nom del flamenc, es pot sentir ofès, que sàpiga que les meves metes estan en la música. Conec el flamenc des de petit, però he de fer la meva música, en la qual hi ha parts que són flamenc i d’altres que no ho són tant. La mare és la música i és per al que crec que vaig néixer, i per al que estic donant la meva vida.

Notícies relacionades

En el seu grup de músics hi ha cant, caixa, ball i també el baix elèctric d’Ewen Vernal, component de la banda folka escocesa Capercaillie.

Exacte, Vernal també vindrà al Liceu. Vaig amb molta il·lusió a Barcelona. Serà un concert en què tocaré les peces de l’últim disc i en rescataré d’altres de treballs anteriors. Però, sobretot, com sempre, el que intentaré és fer disfrutar els que vinguin i mostrar-los tot l’amor del món a través de la guitarra.