Lucia Berlin i els seus fills: ballant amb jonquis i prínceps

Dos anys després de l’èxit devastador de ‘Manual per a dones de fer feines’, els drets del qual van ser venuts a 30 països,emergeixen 22 relats més de la redescobertaLucia Berlin(Juneau, Alaska, 1936 – Marina del Rey, Califòrnia, 2004), una escriptora de mirada intel·ligent i personalitat magnètica. El nou recull, ‘Un vespre al paradís’ / ‘Una noche en el paraíso (L’Altra/Alfaguara), es publica simultàniament als Estats Units i aquí, potser perquè la traducció en espanyol va ser una de les més exitoses del món. Els fills de l’autora han compilat, a més, un tercer llibre amb notes autobiogràfiques, cartes i fotografies, que veurà la llum a Espanya l’octubre que ve sota el títol ‘Benvinguda a casa’.

El lector enlluernat per Lucia Berlin tornarà a disfrutar a 'Un vespre al paradís’ del seu sentit de l’humor afilat, sense arribar al sarcasme, i de la seva sinceritat descarnada en un reguitzell d’històries inspirades altre cop en els seus records, però aquesta vegada seguint l’arc cronològic. Li va tocar en sort una vida difícil i costa amunt, un pou sense fons on furgar-hi. Filla d’un enginyer i d’una mestressa de casa “freda, racista i alcohòlica”, va peregrinar durant la infància per diferents enclavaments miners. Va viure a Xile, El Paso, Mèxic, Califòrnia i Nova York. Als 30 anys, ja havia tingut tres marits i quatre fills, tots, homes. Els va criar sola lluitant contra un greu alcoholisme i alternant tota mena de llocs de treball precaris per tirar-los endavant –auxiliar d’infermeria, telefonista o dona de fer feines–, malgrat la dolorosa escoliosi que patia. Separada del tercer marit, va aconseguir un lloc de professora a la Universitat de Colorado.

“La nostra vida mai va ser avorrida, sovint, divertida, i de vegades tràgica”, confessa David Berlin, el tercer fill de Lucia Berlin, en una llarga conversa mantinguda a través de diversos correus electrònics des de la badia de San Francisco, on resideix “en una zona residencial molt avorrida” a l’est de la ciutat. Recorda una existència nòmada, d’apartament en apartament. De vegades, perquè no es podia pagar el lloguer i, durant un temps, en una furgoneta Volkswagen. “Quan vaig fer els 17 anys, ja havia viscut en 13 cases diferents. A més, viatjàvem molt. Suposo que d’alguna manera em va afectar, però no sé fins a quin punt”, explica David, de 56 anys, que fa tres dècades que es va casar i només s’ha mudat dues vegades des que va contreure matrimoni. “He tendit a buscar l’equilibri potser en resposta a la precària estabilitat de la meva infància”.

A través dels ‘e-mails’, David ajuda a desfer la troca familiar: Lucia Berlín es va casar a Nou Mèxic amb l’escultor Paul Stuttman, que la va abandonar amb un fill petit (Mark, el primogènit) quan el segon (Jeff) estava en camí. El 1958, va refer la seva vida amb el músic de jazz Race Newton, amb qui no va tenir descendència. Dos anys més tard, es va casar amb Buddy Berlin, també músic de jazz, enganxat a l’heroïna i pare dels dos petits (David i Daniel). “El meu pare va adoptar els meus dos germans grans; en realitat, va ser l’únic pare que van tenir”.

L’alcohol, el seu refugi

Sola, mare soltera amb quatre fills per criar, l’escriptora es va refugiar en l’alcohol impel·lida per les circumstàncies i el patró familiar. Van ser els anys en què amagava les ampolles de bourbon darrere de la rentadora o es despertava a la gèlida sala d’un centre de desintoxicació. “Tot i que vam estar al límit diverses vegades, sempre en vam tenir prou per menjar i vestir-nos”, diu David. Els quatre germans se les van apanyar des de petits per aprendre a cuinar i fer la bugada. També es buscaven feinetes. “Jo vaig començar als 12 anys perquè vaig comprendre que no podia comptar amb la mare per als diners”.

“Tenia una fam voraç per la vida i l’aventura –prossegueix el seu fill David–. Sovint ens preguntàvem si eren les seves peripècies les que alimentaven la seva escriptura o al revés”. Almenys dues històries de l’antologia –“Nadal, 1974” i 'Caminant'– refereixen ‘affaires’ més o menys autobiogràfics. “Davant d’un camí segur i fàcil, amb un resultat favorable però avorrit, i un altre camí fabulós i amb una meta incerta, Berlin hauria pres el segon”, afegeix.    

Tot i així, malgrat que l’alcoholisme la va desbordar, cap de la tropa Berlin recorda la seva existència en comú com una cosa tràgica, sinó a l’empara d’una mare afectuosa, intel·ligent i divertida. Es dona la circumstància que Mark, mort el 2005, un any després que l’escriptora, va deixar escrita una semblança de la seva mare que prologa ‘Un vespre al paradís’. I el que descriu és una existència elèctrica: “En família, tots vam aprendre a ballar a la platja, als museus, en restaurants i clubs com si fóssim els amos del lloc, en centres de desintoxicació i presons i gales de premis, amb jonquis, proxenetes, prínceps i innocents”. Mark va heretar el seu talent però també la seva inclinació pels excessos.

Amb sis llibres de contes, Lucia no va aconseguir en vida el reconeixement i, no obstant, va perseverar. ¿Com diables se les apanyava per escriure? “Molt aviat, abans que ens despertéssim o bé després de sopar i fins a les tantes. Sempre estava escrivint, ja fos històries o cartes”.

L’autora va morir el mateix dia en què feia els 68 anys d’un càncer de pulmó, i no ho va fer instal·lada al garatge de la casa d’un dels seus fills, com s’ha dit sovint. “Era un estudi al jardí de la piscina; havia sigut un garatge, però va ser bellament restaurat”, aclareix David. Els últims mesos de la seva vida els va passar en un apartament a Marina del Rey, des de les finestres del qual podia contemplar el blau de l’oceà i continuar filantaquella escriptura seva tan neta, sense ornaments ni melodrames. Com un cop de puny.

        

  

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright