Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'Al otro lado del viento', d'Orson Welles: una experiència insatisfactòria

Està bé que existeixi, tot i que no aporta gaire a les consideracions generals sobre l'obra de l'autor de 'Sed de mal' i 'Campanadas a medianoche', que no pot superar

Quim Casas

'Al otro lado del viento', d'Orson Welles: una experiència insatisfactòria
ítem

Al otro lado del viento ★★★

Direcció: Orson Welles

Repartiment: John Huston, Peter Bogdanovich, Oja Kodar, Susan Strasberg, Edmond O'Brien, Lili Palmer

Títol original:  'The other side of the wind'

Països: França / Iran

Durada: 122 minuts

Any: 1970-2018

Gènere: Drama

Estrena: 2 de novembre del 2018 (només a Netflix)

¿És factible veure una pel·lícula fora del seu context? L’experiència de presenciar ara Al otro lado del viento, muntada 48 anys després que Orson Welles la rodés, resulta insatisfactòria. No és un problema d’aquest film en concret. Passa també amb el muntatge que es va fer d’El Quijote  del mateix director. Per molt que se segueixin les indicacions deixades per ell abans de morir, aquesta barreja d’imatges desproveïdes de les decisions finals de qui les va concebre només seran una mera aproximació.

Estem parlant d’un Welles més experimental que reflexionava sobre la seva pròpia condició d’artista apàtrida: Al otro lado del viento és la història d’un cineasta nord-americà llegendari, com Welles, que torna a Hollywood després de dècades d’exili europeu, com Welles, i pretén rodar una pel·lícula absolutament lliure, com sempre va voler Welles.

Film entre amics

Va deixar 100 hores de metratge i una pila d’anotacions. "Això és un intent d’acabar la seva visió", diu el rètol inicial. Intent aconseguit a mitges. El relat està en excés fragmentat i el muntatge resulta barrejat, sempre inconclús. Hi ha moments excel·lents, com la seqüència de sexe a l’automòbil, i poden trobar-se totes les reflexions maquiavèl·liques que es vulguin sobre la creació i les imposicions del poder. El 1970 resultarien sorprenents, potser. Avui no tant.

Era un film entre amics (John Huston, amb qui Welles va treballar en diverses ocasions; Peter Bogdanovich, que el va entrevistar; Oja Kodar, que va ser per a Welles el que Yoko Ono per a John Lennon) i alguns d’ells (Bogdanovich) l’han completat. Ressorgeix de les seves cendres, però no com una au fènix. Està bé que existeixi, tot i que no aporta gaire a les consideracions generals sobre l’obra de l’autor de Set de mal i Campanadas a medianoche, que no pot superar.