La pel·lícula pòstuma d'Orson Welles veu la llum després de cinc dècades d'infortunis

Se la coneix com una de les pel·lícules més famoses mai estrenades. Quan Orson Welles va començar el seu rodatge, pensava que el completaria en vuit setmanes; va acabar tardant sis anys plens d’aturades, reescriptures de guió i repeticions d’escenes. Posteriorment, les batalles legals i els problemes de liquiditat i, fins i tot, la revolució islàmica van contribuir que la pel·lícula quedés permanentment a mig acabar. Quan va morir el 1985 encorbat sobre la seva màquina d’escriure, Welles hi continuava treballant. Ara, gairebé cinc dècades després del que incialment s’havia previst, ‘Al otro lado del viento’ ha sigut completada; aquest divendres, 2 de novembre, veu la llum a Netflix. 

El 1970, de tornada als EUA després d’haver passat dècades exiliat a Europa, el director de 'Ciutadano Kane''Ciutadano Kane' afrontava el seu ocàs professional; no se sentia en sintonia amb Coppola, Altman i la resta de joves cineastes del nou Hollywood. I llavors, poc després d’haver participat en una campanya publicitària per a Findus–en què parlava de les grandeses dels pèsols congelats i els bastonets de peix–, va tenir la idea de fer una pel·lícula sobre un vell cineasta que torna a Hollywood i que intenta escapar de l’ocàs professional fent, és clar, una nova pel·lícula. Aquell projecte havia de ser la seva gran obra final: un manifest sobre l’estat del cine i el seu propi lloc en aquest àmbit.

"El millor al fer una pel·lícula són els accidents divins", havia dit el director una vegada, i fa la sensació que la seva missió amb ‘Al otro lado del viento’ va ser ensopegar amb tants com li fos humanament possible. Va començar a filmar-la sense tenir un guió; va decidir que l’escriuria a mesura que rodava. Per aconseguir localitzacions va haver de recórrer a enganys: a una família adinerada, per exemple, li va dir que volia llogar-los la casa per tenir un lloc tranquil on poder escriure les seves memòries i després va convertir el lloc en un aparatós ‘set’.

Va ser en aquella mansió on va tenir lloc una anècdota, rememorada en el documental 'You'll love me when I’m dead' –també s’estrena aquest mateix divendres a Netflix–, que il·lustra a la perfecció el caos posterior: enmig del rodatge d’una seqüència, Welles crida: “¡Mireu tots cap a dalt! ¡Nans a la teulada!”. L’equip i els actors miren cap a dalt i descobreixen que a la teulada no hi ha res. Quan un d’ells li pregunta al director què diables està passant, ell contesta: "Ja hi afegirem els nans més tard, a Espanya."

Bona part d’‘Al otro lado del viento’ transcorre a casa del director Jake Hannaford (John Huston). Durant la seva festa del 70è aniversari, hores abans de la seva mort en un accident de cotxe, el vell mostra fragments de la pel·lícula en la qual està treballant. La majoria dels convidats –joves cineastes, productors, periodistes, amics– filmen el que hi passa amb les seves pròpies càmeres i, de fet, el que nosaltres veiem són majorment fragments d’aquelles gravacions en diferents formats.

“Es tracta d’una tècnica que en aquells moments era revolucionària”, explica Bob Murawski, muntador de la versió final d’‘Al otro lado del viento’. “Molt abans que l’estratègia narrativa del metratge trobat es popularitzés en el cine de terror, Welles ja l’havia utilitzat”. Periòdicament, la narració de la pel·lícula s’interromp per mostrar-nos seqüències de la pel·lícula que Hannaford està rodant, que sembla ser una paròdia de pel·lícules de Michalangelo Antonioni, com ara ‘El desierto rojo’ o 'Zabriskie point'.

Continua l’odissea

Després de diversos mesos de rodatge, la producció es va aturar a causa dels problemes de Welles amb el fisc. Per resoldre’ls va obtenir fons de tres inversors: ell mateix, el productor Andrés Vicente Gómez i una productora francoiraniana propietat del cunyat del xa de l’Iran. La filmació es va reprendre el 1973. Quatre mesos després, Welles es va quedar sense diners novament i va acusar Gómez d’haver-se quedat amb 250.000 dòlars del pressupost de la pel·lícula. L’espanyol sempre ha negat aquestes acusacions.

El 1979, tres anys després del final del rodatge i amb 40 minuts de metratge ja muntats, la pel·lícula va estar de nou a punt d’anar-se’n a l’aigua, aquesta vegada a causa de la revolució iraniana: el nou règim va intentar quedar-se amb el negatiu, que considerava propietat del Govern. No van tardar a fer-se enrere, però a causa de la confusió resultant el material va acabar emmagatzemat de manera indefinida a França. I després de la mort de Welles es va convertir en l’objecte d’una complicada disputa entre la Beatrice, la seva filla, i l’actriu croata Oja Kodar, la seva amant i coguionista de la pel·lícula.

“Des d’aleshores, dècades de batalles legals han impedit que la pel·lícula s’acabés”, recorda el productor Filip Jan Rymsza. “I fins i tot quan ja estàvem a prop de resoldre-les, el 2011 el laboratori francès que emmagatzemava el negatiu es va declarar en fallida i com a resultat el material va tornar a desaparèixer durant anys. Quan finalment el vam recuperar, vaig pensar: ¿no ha patit prou aquesta pel·lícula ja?”.

I finalment van arribar Netflix i el seu poder econòmic poder econòmic per finançar el procés de muntatge i restauració del material i resoldre qualsevol possible impediment. I un equip encapçalat per Rymsza, Murawski, el director Peter Bogdanovich Peter Bogdanovichi el productor Frank Marshall han estat treballant en els últims anys per convertir ‘Al otro lado del viento’ en una realitat. No ha sigut una tasca fàcil, entre altres coses perquè Welles havia arribat a rodar més de 100 hores de metratge.

Notícies relacionades

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

"Vaig tenir una sensació de buidor"

"I, tot i així, no sabíem si havia arribat a filmar tot el guió", assegura Murawski. “Ignoràvem de què disposàvem fins que vam anar obrint totes les llaunes de pel·lícula, una rere l’altra i revisant-les. Va ser molt tediós”. Durant el procés, van descobrir dues coses: que els rotllos de cel·luloide gairebé no havien patit deterioramenti que Welles no havia deixat instruccions sobre com ordenar-los. “Durant molt temps vam creure que no seríem capaços de donar sentit a tot allò”.

¿Va valer la pena l’esforç? Ni tan sols contemplant la pel·lícula definitiva serà possible respondre a aquesta pregunta. Potser deixar la seva ‘Al otro lado del viento’ inacabada va ser la manera que el seu creador va tenir d’atorgar-li el seu veritable missatge: que el veritable art està en el procés creatiu i no en l’obra final, en part perquè l’obra final mai estarà a l’altura de la idea que l’artista té al cap, per la qual està disposat a donar fins al seu últim sospir.