Blood Quartet, el so del misteri

“Blood Quartet va per llarg. Quan tinguem quatre o cinc discos ens respectaran més”, diu el trompetista Mark Cunningham. De moment van pel segon, ‘Until my darkness goes’, que presenten divendres a l’antiga sala Begood de Poblenou, ara rebatejada amb el nom de Vol. De curses de fons sap una mica Cunningham, pioner de la no wave novaiorquesa dels anys setanta, quan va formar part d’un dels grups més influents d’aquesta escena, Mars, precursors de bandes com Sonic Youth. 

El 1991, Cunningham es va instal·lar a Barcelona, on va ser un dels músics més actius del circuit experimental. “Als noranta aquí era molt més fàcil fer música arriscada. Però el circuit no era real perquè molts cicles i festivals estaven subvencionats. No com ara, que tot és privat”. Tot i així està convençut que el seu projecte actual, Blood Quartet, pot encaixar en el panorama artístic d’avui. “Rock, free jazz i bandes sonores: amb aquests tres conceptes es pot entendre fàcilment el que fem. No és una música difícil. És un grup que podria tocar en festivals”. Els seus companys hi estan d’acord. “En directe a la gent li arriba molt”, assegura Càndid Coll, bateria i cantant a les poques peces amb veu d’un quartet que fa una música fosca i envoltant.

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

Cunningham va conèixer als qui serien els seus companys el 2015, quan l’editor d’un fanzine de Barcelona li va proposar fer un concert amb la banda local Murnau b. “No en sabia res”, assegura el trompetista. En aquella banda hi havia dos admiradors de Cunningham, el guitarrista Lluís Rueda i el baixista Kike Bela. “El ‘No New York’ –un disc recopilatori que és la pedra fundacional de la no wave– el tinc des dels 14 anys”, diu Bela, bon coneixedor de les avantguardes artístiques. Coll, en canvi, admet que no sabia res de l’assumpte. Va arribar a aquella primera trobada amb Cunningham sense haver anat a un sol assaig. “Jo puc tocar funk, metal a mort, hardcore, el que vulguis. Però de jazz i aquestes coses no en tinc ni punyetera idea”, confessa Coll, que exerceix de cantautor punk sota el nom d’Autodestrucció i és el carismàtic protagonista del documental ‘Un lloc on caure mort’, premi a la millor pel·lícula nacional del festival In-Edit el 2015. Cunningham discrepa, i creu que precisament la intuïció de Coll el converteix en el bateria ideal per a la música explosiva i canviant de Blood Quartet. “Té el do de llegir les nostres ments, d’entrar de ple en un rotllo que no coneix de res”.

Llibertat d’expressió i bandes sonores

En la seva curta vida, Blood Quartet han fet més que gravar dos àlbums i alguns singles: sonoritzen pel·lícules en directe, s’ajunten amb poetes, van participar al concert de la plataforma No Callarem en defensa de la llibertat d’expressió i són autors de la banda sonora de la pel·lícula de Miguel Ángel Blanca ‘Quiero lo eterno’, una inquietant història sobre un grup de joves destructius i nihilistes. A la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, on són residents, Blood Quartet han posat en marxa Seísmes, un festival per promoure l’intercanvi amb la resta d’artistes en residència que se celebra dissabte 6 d’octubre. “Molta gent que ens proposa col·laborar i barrejar-nos amb altres disciplines. Suposo que perquè aquest és un grup ple d’explosió creativa, de sorpresa”, assegura Bela. “Aquí no hi ha res marcat”.