John Curran: «Ted Kennedy va viure una tragèdia convertida en farsa»

El director de ‘Ya no somos dos’ i ‘El vel pintat’ torna amb ‘L’escàndol Ted Kennedy’, thriller dramàtic, amb un sentit tràgic de la ironia, sobre l’accident que va arruïnar les ambicions presidencials del menor dels germans Kennedy. La pel·lícula arriba a les sales divendres vinent, dia 21.

Sembla una mica difícil lligar aquest film amb les seves anteriors obres. ¿Quina diria vostè que és la connexió?

Crec que els cineastes, fins i tot quan busquem fer una cosa diferent, acabem fent sempre la mateixa pel·lícula. És una qüestió de trucs, d’angles, de llum... Prens aquestes petites decisions i al final, tristament, surt una pel·lícula teva (rialles). A més, sempre filmo històries basades en els personatges.

En aquesta ocasió, la seva direcció és una mica diferent, té una nova musicalitat.

Quan vaig llegir el guió, vaig veure que tenia un ritme molt interessant. En qüestió de to, era una tragèdia que es convertia en gairebé una farsa; em vaig sorprendre rient en algun moment. Mentre ho llegia, sentia empatia, simpatia, reia, tot i que el que s’explica és bastant horrible. Volia que la pel·lícula tingués aquest to, en lloc de ser un melodrama seriós.

Hi ha dues meitats molt clares, ¿no? La primera part passa dins del cap de Ted. La segona és més coral i parla d’un treball en equip.

Sí, és així. Hi va haver molta gent implicada en l’encobriment de l’incident. I això no inclou només els assessors polítics, sinó també el fiscal de districte, el fiscal especial o el cap de policia. Fins i tot els Kopechne [la família de la secretària morta en l’accident] van ser còmplices en certa manera, per no contraatacar amb prou força.

És interessant veure còmics com Ed Helms (cosí i confident de Ted) i Jim Gaffigan (advocat amic de l’esmentat) fent papers dramàtics. ¿Volia posar-los a prova?

Vaig buscar premeditadament còmics o actors especialitzats en comèdia. El guió m’havia fet gràcia i volia gent capaç de brodar aquest humor sorneguer que hi havia en tantes escenes. De tota manera, crec que darrere de cada còmic hi ha un gran actor dramàtic. Molts d’ells, no necessàriament Ed i Jim, són gent torturada, amb depressions, decebuts amb les seves carreres... Tenen una experiència en la qual basar-se per a actuacions dramàtiques.

Aprecio que hagi fitxat Jason Clarke per al rol protagonista. Deu ser un dels millors actors de la seva generació, però pocs directors li han permès brillar, ocupar el primer pla.

Conec Jason des de fa molt de temps. Va fer un paper molt petit a la meva primera pel·lícula [‘Praise’, de 1996, sobre l’idil·li entre un gandul sense libido i una nimfòmana amb sobrepès]. Feia anys que volia tornar a treballar amb ell. Simplement, no trobava el projecte correcte. En aquest cas, tant ell com jo pensàvem que ningú seria un Ted Kennedy millor, i al final va aconseguir el paper.

¿Quina classe de llibres o pel·lícules van tenir com a referència?

Vaig llegir molt sobre Joe Kennedy, i sobre Teddy, òbviament. Sobretot m’interessava la campanya de Bobby el 1968, qui feia què, què feia Teddy, etcètera. Volia saber tot el possible sobre l’estat mental de Teddy després que Bobby fos assassinat el juny de 1968. Vaig llegir testimonis de tota la gent involucrada en l’accident... Volíem explicar la història amb tota la veracitat possible, extraient les dades més fiables de totes les fonts possibles. ¡Encara queden moltes preguntes per contestar, sigui com sigui!

La pel·lícula té un pressupost tirant a baix, però no ho sembla.

És un guió de 45 dies rodat en 32. Però ja estic acostumat que em redueixin els dies durant la preparació del rodatge. Des que vaig començar a fer això, he hagut d’estar sentint com el cine independent estava a punt de morir. Però si tens un bon guió i un bon actor, al final surt algú disposat a posar uns quants diners. El que ha posat les coses difícils és la televisió; és allà on s’han traslladat gran part dels diners i on van ara els talents. Ara mateix, si vols fer drames basats en els personatges, segurament has de fer-los per a televisió.

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

¿I vostè s’hi resisteix?

No m’hi resisteixo, és només que no he rebut l’oferta que espero. Tampoc he estat tan disponible. I el dolent de la televisió és que... Al principi em ve de gust, però després penso en la idea de fer un episodi d’una sèrie que ja porta dos anys i tinc la sensació que seria difícil fer una cosa personal. Dirigiria gustosament un episodi de ‘Black mirror’, perquè són històries autònomes i solen estar ben escrites.