LA FORÇA DEL GEST

El mim, gran escola de grans artistes

En ocasió del Dia Internacional del Mim, una desena d'antics alumnes de l'Escola de Mim i Pantomima de l'Institut del Teatre rememoren per a EL PERIÓDICO els orígens d'una iniciativa trencadora

Paco Mir, Silvia Marsó, Gemma Beltran, Jürgen Müller i Christian Atanasiu destaquen l'efervescència, rigor i creativitat del centre creat als 70

zentauroepp44990232 icult180921132253 / JORDI COTRINA

zentauroepp44990232 icult180921132253
zentauroepp45131088 icult180921132224
zentauroepp45135879 icult180921191913
zentauroepp45131119 icult180921132238

/

5
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

Aquest dissabte 22 de setembre se celebra el Dia Internacional del Mim, instaurat en honor a Marcel Marceau, famós per interpretar aquell pallasso mut amb samarreta de ratlles i barret arrugat de copa amb una flor. El mim i la pantomima han tingut una gran influència a Catalunya amb companyies d’estil propi com Els Joglars, La Claca i Comediants. El gest es va convertir en una poderosa arma que va desafiar la censura franquista. Els aires de canvi en la incipient democràcia i l’efervescència cultural van contribuir a la creació de la primera Escola de Mim i Pantomima a l’Institut del Teatre el 1976, d’on van sorgir artistes com el ‘tricicle’ Paco Mir, l’actriu Silvia MarsóGemma Beltran, directora de Dei Furbi, l’actor Enric AsesJürguen Müller, fundador de La Fura dels Baus, Jordi Vilà, polifacètic professor de l’Institut del Teatre i el pallasso Christian Atanasiu. També Joan Sagalés, de la desapareguda Vol-Ras i Gilbert Bosch, de Grappa Teatre, així com Nica Gimeno i Antonio Moreno, especialistes en tècnica Alexander. Tots ells recorden per a EL PERIÓDICO aquella època coincidint amb els 40 anys de la seva entrada al centre.

“El teatre de gest és la base de tot, és el parvulari de les arts escèniques”, diu Jordi Vilà, parafrasejant el seu professor Pavel Rowba, mort el 2007. Vilà continua unit a l’Institut del Teatre i va realitzar un documental amb motiu dels40 anys de l’Escola de Mim i Pantomima, creada el 1976.

insituto-del-teatre / periodico

Les primeres promocions tenien unes ganes enormes de canviar el món. “Volíem sortir del teatre tradicional de text, no només com una presa de posició estètica, sinó social”, apunta el polifacètic actor Enric Ases. “Totalment d’acord, era com reinventar un teatre popular”, apunta Jürgen Müller. Atanasiu, que venia d’Alemanya, també estava “traumatitzat”, diu, per l’hegemonia del teatre de text a Alemanya, on va fer els seus primers passos en una companyia. “Allò em semblava tan ranci i trist que vaig deixar el teatre i vaig estudiar Belles Arts”. I allà va començar a fer malabars i per la porta del circ va arribar al gest. A Barcelona tot va canviar. “Aquí hi havia molta creativitat i ganes de fer coses diferents”.

“Els professors eren duríssims, però aquella disciplina i rigor van ser fonamentals”

Sílvia Marsó

Per Beltran, directora de la companyia Dei Furbi (‘Oklahoma’, ‘Trilogia Mozart’), el teatre “era massa estàtic” i ella imaginava “un teatre total més pròxim al que m’oferia el mim”. Allà va començar la seva aventura “per buscar un tipus de teatre que no trobava”.  

Mercè Arànega, actualment al Goya amb ‘Shirley Valentine’, fa 40 anys estava combinant estudis de mim i interpretació. Recorda molt bé l’ambient que es respirava a l’escola, situada primer al carrer d’Elisabets i després al de Sant Pere més Baix. “La il·lusió que hi havia en aquests primers cursos de pantomima era brutal. Es va crear una cosa única perquè tots teníem unes grans esperances de cara al futur”. Ella volia ser pallassa. “Aquí on em veus, jo feia salts mortals a classe”, confessa.

La fama del professorat, uns cracs vinguts de Polònia, va atraure estudiants estrangers: Itàlia, Àustria, Alemanya, Àustria, Finlàndia... També es va fer famosa la disciplina que van imposar. “Un dia, al veure que un portava un forat a les malles, el professor li va posar els dits per dins i les hi va trencar dient: “Es pot ser pobre, però es pot cosir. Cal anar impecable”. El rigor de Pawel i Irene Rouba, professors de mim i acrobàcia respectivament, i d’Andrzej Lepaski, gest i pantomima, va impactar. “D’una banda ens va fer bé, per una altra va castrar certes iniciatives creatives. El cert és que a nivell tècnic va ser formidable. Ens van fer disfrutar del cos i de les seves possibilitats interpretatives”, comenta Juan Eduardo López via mail des dels mars del Sud, on continua impulsant projectes de dansa en família.

“El mim era sinònim d’avorriment per culpa dels mals imitadors de Marceau. Per això, per no espantar, Tricicle ens definim com a mim-clown”

Paco Mir

“Els professors eren duríssims, però aquella disciplina i rigor van ser fonamentals”, assevera Sílvia Marsó, que aviat debutarà a l’Onyric com a cantant amb ‘24 hores de la vida d’una dona’, basada en l’obra homònima de Stefan Zweig.  L’actriu deu el seu cognom artístic a un disgust d’aquella època. “Hi havia una classe magistral a Lió amb Marcel Marceau, el meu ídol, però els meus pares no em van deixar anar per ser menor d’edat. Llavors vaig decidir que si algun dia era actriu em diria Marsó”. Casualment va debutar a televisió com a hostessa del popular concurs ‘1,2,3’ el mateix dia que els seus companys del Tricicle van saltar a la fama amb el gag de Julio Iglesias. “Nosaltres vam començar a fer mim perquè el teatre gestual estava molt de moda”, explica el tricicler Paco Mir. “Però el mim clàssic, per culpa dels mals imitadors de Marcel Marceau, va començar a ser una cosa avorridíssima. La gent no ho entenia.  El mim era sinònim d’avorriment, per això Tricicle quan va començar no ens vam definir com a mims, sinó com a mim-clown per no espantar el públic”. Per cert, a l’octubre tornen amb ‘Hits’, al Victòria.

Canvi generacional

Notícies relacionades

Fa 40 anys quan es van inscriure en el curs 1978-79 tenien la sensació de descobrir un camí verge. Joan Segalés, recorda una de les primeres lliçons de Pawel: “Heu de ser molt egoistes. El món l’has de construir a la teva mesura i els mims només tenim el nostre cos”. Però, d’altra banda, van apostar per la creació col·lectiva. “Ens ajuntàvem i entre tots fèiem la dramatúrgia, l’escenografia, fins i tot el vestuari de vegades”, afirma Ases. “Volíem impulsar nous camins”. Marsó assenteix: “Hem sigut una generació molt combativa de la qual van sorgir grups i gent que treballava des d’una altra perspectiva”.

Per a Paco Mir és agradable veure que les noves generacions tornen a descobrir el mim. “Quan surt un senyor a la tele fent unes parets la gent ho considera màgic, però és una cosa molt vista a tot el món”. En aquest sentit, l’actor Patxi Barco, que dirigeix Demodé Quartet, apunta: “El mim clàssic no té l’arrelament d’abans. Avui tot ha canviat, tot és més immediat. ¡Posa la generació que de gran vol ser tronista o participant en ‘Gran Hermano’ a veure l’‘esquetx’ del mirall o el de la flor de Marceau! Pagaria per veure les seves reaccions”.

Temes:

Teatre