'Carmen y Lola', l'amor lèsbic prohibit entre dues joves gitanes

A Arantxa Echevarría l’esperit de lluita li corre per les venes. Quan va tenir clar que es volia introduir en el si de la comunitat gitana per explicar a 'Carmen y Lola' –que arriba aquest divendres als cines– la història d’amor entre dues noies adolescents, tothom li va dir que estava boja, que era impossible i que es tragués aquesta idea del cap. Però ella no va desistir en el seu afany, volia saber més d’aquest món, dels seus costums, dels seus ritus i sabia que, si no ho vivia tot de primera mà, no en podria parlar d’una manera rigorosa i sense prejudicis.

Així que ho va intentar, va entaular relació amb una família i va començar un procés d’agermanament que duraria dos anys. Al principi la reacció va ser hostil, "a què ve aquesta paia a posar els nassos on no l’hi demanen", fins que van entendre les seves motivacions, les seves ganes i la força del missatge que volia transmetre: la puresa de l’amor ens fa lliures.

"Jo volia parlar del primer amor, del torrent de sensacions que es tenen en aquell moment de confusió hormonal total durant l’adolescència. Odies tothom, les teves emocions giren com una nòria i a sobre has de prendre decisions importants com a què et dedicaràs en el futur o la teva orientació sexual", ens explica Echevarría. "Però en el fons encara ets una nena, i per això t’enamores i tot resulta tan bonic i naïf".

Va ser llavors quan la directora va veure un reportatge sobre el primer matrimoni d’unes noies gitanes. A la foto, estaven d’esquena, i amb elles no hi havia cap familiar. Llavors va imaginar com hauria sigut la primera vegada que es van enamorar aquestes dones i les dificultats que van haver de travessar i d’allà va sorgir 'Carmen y Lola', una pel·lícula que suposa una autèntica immersió en l’espai privat dels seus protagonistes, en el seu entorn, en les seves vides i que ens hi apropa a través d’una mirada naturalista a l’hora introduir-nos en els seus desitjos, anhels i frustracions més profundes.

"No volia caure en estereotips, de violència, droga, oripell, colorit. Necessitava que tot el que captés la càmera fos real, perquè hi ha una línia fina entre mostrar i ridiculitzar" Així que el respecte que sentia per ells em feia rebaixar la intensitat de les coses". No obstant, la directora reconeix que moltes de les històries que va escoltar durant el seu procés d’investigació eren molt més dures i la majoria no tenien un final feliç. Moltes de les noies acabaven desterrades o casades per força.

Tenia molt clar que els actors havien de ser no professionals perquè transmetessin frescor i veritat, així que es va embarcar en un càsting monumental per trobar els seus personatges. A la Lola (Zaira Morales) la va trobar el primer dia, i la Carmen (Rosy Rodríguez) va ser la 879a de les 1.250 noies que es van presentar. Totes dues, diu, la van sorprendre per la seva ferocitat i alhora pel seu candor. No van tenir por d’enfrontar-se a la complexitat dels seus personatges i es van atrevir a trencar molts dels tabús de la seva cultura en un exercici d’una gran generositat.

La pel·lícula va tenir la seva estrena mundial a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes i, a la seva tornada, la directora es va veure embolicada en una polèmica després d’una campanya de desprestigi orquestrada pel col·lectiu de Gitanes Feministes per la Diversitat, que van acusar la pel·lícula de tenir una mirada paiocentrista.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

"Em produeix una enorme tristesa perquè encara no entenc la controvèrsia. Jo sabia que els sectors més conservadors arremetrien contra el film, però les meves pròpies germanes... sent una pel·lícula que clarament té un missatge d’apoderament femení. Però en el fons entenc que fa 600 anys que estan menystinguts, que utilitzem el terme ‘gitano’ com una cosa despectiva, i ells són recelosos, és normal que no es fiïn".

La directora pensa que monòlegs d’humor com el de Rober Bodegas continuen fent molt mal. "Són acudits de molt mal gust. Per descomptat que hi ha d’haver llibertat d’expressió, però ¿per què no la utilitzem per a coses bones? En l’època franquista Saura va fer 'Los golfos’ i Berlanga 'Bienvenido Mr. Marshall'. Ells van lluitar contra la censura per parlar de temes importants, amb coratge. I mentrestant, ¿nosaltres què fem? Només pel·lícules que parlen de temes fútils. Falta el cine de denúncia, s’ha d’aixecar la catifa per destapar la merda que hi ha sota".