Anar al contingut

territori artístic

La volta a Catalunya en 10 obres d'art poc conegudes

El Museu de Montserrat custodia l'únic 'caravaggio' que pot veure's per aquests verals i Olot, 'La càrrega', el quadro més compromès de Casas

Mataró té el privilegi de tenir el millor espai barroc conservat i Vilanova i la Geltrú, un dipòsit del Prado, amb Sorolla, Rubens i Goya

Natàlia Farré

La volta a Catalunya en 10 obres d'art poc conegudes

Marc vila

La historiografia reconeix només uns 80 quadros sortits del pinzell de Caravaggio. D’aquests, un, ‘Sant Jeroni penitent’, és a Catalunya, al monestir de Montserrat, concretament. Va arribar fa un segle, l’abril del 1917, en un bagul amb altres peces, i no va entrar a l’abadia com un ‘caravaggio’, sinó com una tela de José de Ribera ‘lo Spagnoletto’, aleshores molt més apreciat que Michelangelo Merisi, el noi rebel del barroc. Un dels artistes més busca-raons de la història de l’art: geni boig, turmentat i violent amb un important full d’antecedents que va acabar acusat d’assassinat el 1606, quan, després d’un partit de ‘pallacorda’, va matar Ranuccio Tomassoni. En una baralla, li va intentar tallar el penis, però va acabar esbiaixant-li la femoral. Però tot això poc va importar al pare Bonaventura Ubach, monjo del monestir destinat a Roma i que, devot de Sant Jeroni, va adquirir la tela en una subhasta de la col·lecció Magni, el 1915, per un preu irrisori: 65 lires (180 euros actuals).

‘Sant Jeroni penitent’ lluu ara en una de les parets de Montserrat, que atresora altres joies, com ‘El venedor de tapissos’ de Marià Fortuny, per posar un altre exemple de per què val la pena entrar al museu del cenobi. Però el monestir benedictí no és l’únic punt que custodia peces impossibles de veure a Barcelona, on es concentra l’oferta pictòrica més gran, però no tota. Així que l’ideal és passejar per la geografia catalana i descobrir altres joies.

Una processó per dos ‘grecos’ a Sitges

L’arribada de la ‘Magdalena penitent amb la creu’ del Greco a Cau Ferrat també té la seva història. Santiago Rusiñol la va comprar a París, el 1894, amb una altra tela del cretenc, ‘Les llàgrimes de sant Pere’. Els va adquirir per indicació d’Ignacio Zuloaga i li van costar 1.000 pessetes (6 euros). Totes dues van entrar a Sitges en processó. Així mateix. Un fet que la premsa de l’època va recollir amb tota mena de detalls: “El dibuixant Labarta, genet en un cavall, vestit amb antics i vistosos guarniments, obria la marxa de la desfilada artística. A continuació seguia el pintor Romeu, portant la bandera del Cau Ferrat [...]. Venien després les pintures del Greco damunt d’unes vares, que sustentaven els artistes. Casas, Clarassó, Meifrèn i Pichot van ser els portants del primer torn [...]. Així es va posar en marxa aquella pintoresca processó, desordenada i sense ordre, sense prelació de categories ni llocs fixats per endavant, entre seriosa i francament joiosa [...]. Balcons amb domassos vermells, blaus, grocs, poblats de dones incomparables, de nenes de bellesa ideal, llançant grapats de flors, pluges de pètals, sobre els quadros del vell pintor, daurats per la patina dels segles, que portats per mans d’entusiastes artistes discorrien pels carrers”.

Una de les sales del Museu Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú amb el colossal quadro de Sorolla ‘Dos de maig’ a la paret. / MARC VILA

El petit Prado de Vilanova

Menys espectaculars han sigut els viatges d’anada i tornada, de Madrid a Vilanova i la Geltrú, que durant els últims 134 anys ha fet el dipòsit que el Museu del Prado té al Museu Biblioteca Víctor Balaguer. El primer es va produir amb l’obertura del centre, el 1884, fruit de les bones relacions del fundador del museu de Vilanova, el que li va donar nom, amb la cort espanyola. Però el 1981 Erik el Belga va posar el centre potes enlaire amb un robatori i el Prado va retirar les seves peces. Fins al 1986. Llavors va enviar el segon dipòsit: 42 obres, entre aquestes teles de Rubens, Murillo, Zurbarán, Ribera, Goya i Sorolla. Cap dels artistes citats és fàcil de disfrutar en col·leccions públiques de Catalunya, només el MNAC té alguna obra. Així que qualsevol d’elles és una bona excusa per desplaçar-se fins a Vilanova i la Geltrú, però a destacar, per rara, la tela de Sorolla ‘Dos de maig o Defensa del parc d’artilleria de Monteleón’. Una monumental tela de tema històric (molt allunyat de les platges, retrats i escenes costumistes que defineixen l’artista) que el valencià va presentar amb només 21 anys a l’Exposició Nacional del 1884, en què va obtenir una segona medalla. 

Olot exhibeix el Casas més compromès

Fins a Olot cal acostar-se per veure un altre quadro de temàtica històrica i un dels més representatius i compromesos de Ramon Casas: ‘La càrrega’. Icona de l’esquerra europea, la tela mostra la repressió violenta de les autoritats contra les protestes obreres de Barcelona, concretament la que hi va haver per la vaga general que la ciutat va viure el 1902. Com passa amb el quadro de Sorolla, la propietat és madrilenya, del Reina Sofia, on va arribar després de l’ordenació de fons del Museu Nacional d’Art Contemporani. Però des del 1911 que s’exposa a Olot gràcies a la intervenció de l’escultor Miquel Blay que, patró del centre madrileny, va aconseguir que l’obra es diposités al museu de la Garrotxa. Va ajudar-hi que el quadro es considerava incòmode per la seva temàtica de denúncia social. El trasllat, per la premsa del moment, es va considerar “un desterrament”.

‘La càrrega', la monumental i compromesa tela de Ramon Casas, lluu en el Museu de la Garrotxa de Olot.  / joan castre (iconna)

Sert va repintar la seva obra a Vic

Menos social i més espiritual, la redempció de la humanitat per la mort de Crist, és el treball, oli sobre tela, que Josep Maria Sert va executar dues vegades per cobrir les blanques parets de la catedral de Vic. Sí, dues. La primera per encàrrec de Josep Torres i Bages, que va conèixer al Cercle Artístic de Sant Lluc abans de ser nomenat bisbe de Vic. L’encàrrec es va realitzar el 1900, però diferents vicissituds i la primera guerra mundial van retardar-ne l’execució i a punt va estar de suspendre’s. El polític i mecenes Francesc Carbó va intervenir en el tema i, a la fi, als anys 20, Sert va fer el treball. Però les colossals teles van ser totalment destruïdes durant la crema d’esglésies del 1936. El 19 de juliol la catedral va cremar i només es van salvar les teles que ocupaven les parets del presbiteri. Així que Sert va decidir tornar a pintar-les entre el 1940 i el 1945. És una de les grans obres, si no la gran obra, de l’últim muralista a la manera manierista i barroca de Catalunya.

Detall d’un dels murals que Josep Maria Sert va fer per decorar la catedral de Vic. / MARC VILA 

Viladomat, un privilegi barroc a Mataró 

Barroques, però de principis del XVIII, són les pintures d’Antoni Viladomat, un dels artistes amb més fama en el seu moment i més oblidats en la modernitat, fins al 2014, any en què el Tricentenari li va dedicar diverses exposicions. Entre les seves obres més importants figura la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró: cor, cripta i sala de juntes. Un dels pocs espais barrocs no cremats en el 36 que va aconseguir salvar-se de les flames perquè es va tapiar. Es tracta d’una obra esplendida del màxim exponent del barroc català que, a més, s’ha restaurat recentment, el 2016. És aclaparadora. Tres-cents metres quadrats de pintura que mai han sigut transformats i que Viladomat va pintar entre el 1727 i el 1730, després que Joan Gallart, el millor pintor de Barcelona aleshores, la comencés abans de morir el 1714.

La creació del món, a Girona

I fins al romànic i Girona, al museu de la seva catedral, cal anar per veure el naixement del món convertit en joia. El ‘Tapís de la creació’ és una peça única, només comparable amb el tapís de Bayeux, i un dels escassos testimonis que queden al món de la la pintura a l’agulla, el brodat que es feia en punt de cordonet amb fils de llana o seda sobre teixit de lli. No està clara quina era la seva funció: alfombra, peça de paret o baldaquí; ni qui la va encarregar ni qui la va executar, el més probable és que en un monestir femení a l’ombra d’una dama de la noblesa. Es creu que podrien ser les monges benedictines del monestir de Sant Daniel de Girona per encàrrec de la comtessa Mafalda de Pulla-Calàbria, vídua Ramon Berenguer II i mare de Ramon Berenguer III. L’única cosa clara és que és una joia i que mereix una visita.

El misteri de l’orant de Solsona

Del mateix segle o una mica anteriors són les pintures preromàniques de Sant Quirze de Pedret que conserva el Museu de Solsona. Van aparèixer a sota d’uns murals del segle XII que es van arrencar per la tècnica de l’‘strappo’. Són antigues i estranyes, amb una iconografia difícil de desxifrar. Els dos fragments estaven situats als dos costats de la finestra de l’absis central, sota uun fresc que representava els 24 ancians de l’Apocalipsi. Són l’‘Orant’  i el ‘Cavaller’. El primer és un cercle decorat amb formes en ziga-zaga amb un paó a sobre i un home amb barba i els braços estesos a l’interior. La seva interpretació ha generat un munt de teories, d’entre totes, el museu dona per bona la de la resurrecció ja que l’au, en la simbologia romànica, representava la immortalitat. El segon també té forma de cercle, hi parteixen els quatre braços d’una creu, i a l’interior hi ha un genet amb un estendard. També hi apareix un paó picotejant un carràs de raïm. El seu significat tampoc està gens clar.

Tarragona, entre peixos i meduses

No és una pintura, però les seves tessel·les són tan petites i els colors utilitzats tants, 24 tons, que bé podria passar per una. És la ‘Mosaic de la Medusa’, inspirat en el mite de Perseu, una peça romana trobada a la pedrera del port de Tarragona el 1845, que passa per ser el millor mosaic dels trobats de Tàrraco. Possiblement decorava el paviment d’una domus i, també possiblement, va ser realitzat per un dels artistes més experts del segle III. De la mateixa qualitat és el també famós ‘Mosaic dels peixos’, aquest trobat a de la vila romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca, i amb la representació de 47 espècies de la fauna marina mediterrània, des de peixos a crustacis, passant per cefalòpodes i mamífers. Els dos mereixen atenció, però mentre no acabin les obres en el Museu Arqueològic, la col·lecció permanent només exposa el cap de medusa.

Terrassa i el ‘noucentisme’ de Torres-García

El noucentisme també té parada a la ruta. Al Centre Cultural de Terrassa, ciutat tan modernista com noucentista. Allà va tenir la casa seva Joaquim Torres-García, que a més de noucentista, va ser abstracte i avantguardista. La va construir amb aires grecs i s’hi va instal·lar,a  Mon Repòs, el 1912. El 1919 la va vendre per pagar deutes i a dins va deixar els quatre frescos que va pintar a la claraboia. Tres representant les edats de l’home i el quart dedicat a la dona com a protectora de la llar. Les obres, fetes en la mateixa època que les que al seu dia van decorar el saló Sant Jordi de la Generalitat, van estar-s’hi fins al 1993, quan l’antiga Obra Social Caixa Terrassa les va recuperar. Per sort, ja que el que va ser llar de Torres-García es va esfondrar parcialment el 2007 a causa del seu abandonament. 

Temes: Museus Art