Alejandro Valverde: "Pogacar és el candidat a la victòria, però no ho tindrà fàcil amb Vingegaard"

Ja fa 10 anys que va pujar al podi dels Camps Elisis de París. Va ser el 2015 i des d’aleshores cap ciclista espanyol ha tornat a posar els peus el calaix del Tour.

És un dels records més bonics que guardo del Tour. El 2015 vaig acabar la carrera en tercera posició. Vaig certificar el lloc en la penúltima etapa, la que va acabar a Alpe d’Huez. Fins al final no sabia si podria ser al podi; per això l’alegria encara va ser més gran.

Va disputar 14 Tours i en la meitat va acabar entre els 10 primers de la general.

Són molts els records que guardo de la carrera. A part de l’escenari dels Camps Elisis de l’any 2015, quan vaig debutar, que va ser el 2005, vaig aconseguir una gran victòria a Courchevel al davant de Lance Armstrong.

Tot i això, sempre per una raó o altra, el Tour va ser la carrera que més se li va resistir.

A mi em va passar una cosa semblant a la que ara li passa a Enric Mas. Sempre estava molt a prop, però també sempre se’m resistia. Al Tour no només hi compta l’aspecte físic, sinó el cap i la tensió que sempre es viu en aquesta carrera, cosa que no passa, per exemple, ni a la Vuelta ni al Giro. Aquesta tensió em desgastava dia a dia i provocava que el Tour se’m fes molt llarg. Psicològicament m’enfonsava, i no perquè es vagi més de pressa que en qualsevol altra carrera, de cap manera. Com he dit, penso que a l’Enric li passa una cosa semblant: el Tour et minva físicament i mentalment.

Si el podi del 2015 i el triomf contra Armstrong són els millors records, és fàcil endevinar quina va ser la pitjor experiència.

Sens dubte, la caiguda a la contrarellotge inicial de Düsseldorf, al Tour del 2017. Em vaig trencar la ròtula a l’impactar contra la tanca i vaig pensar que la meva carrera esportiva s’havia acabat. No se m’esborra el record quan vaig veure el genoll. "Me l’he destrossat i està molt malament», vaig pensar llavors. Eusebio Unzué, el mànager de l’equip, va arribar a l’acte i també va quedar impactat, sobretot quan al cap de cinc minuts es va començar a inflar. Em vaig poder recuperar, però.

Tant que, amb 45 anys, encara que oficialment ja està retirat, continua corrent.

Bé [riu], gairebé faig els mateixos quilòmetres que quan estava en actiu. Però disfruto més sortint amb els amics que no pas competint. Disputo principalment carreres de gràvel amb l’equip Movistar. Em poso el dorsal per matar el cuc. Ara, als campionats d’Espanya, abans del Tour, em vaig emportar la bici i fins i tot vaig fer la contrarellotge darrere de moto per veure la velocitat a què es podia arribar.

S’ha de tenir en compte, també, que vostè és l’actual seleccionador espanyol de ciclisme.

Sí, això m’ocupa la major part del temps. Ho compagino amb la meva altra funció professional que és ser ambaixador del Movistar. Però ja no vaig a les carreres, amb els corredors, com feia sobretot els dos anys que van seguir a la meva retirada oficial. Ara assisteixo a fires i a diferents actes de les marques que col·laboren amb l’equip.

En resum, continua del tot immers en el ciclisme professional i per això és obligat preguntar-li com veu aquest Tour de França que comença dissabte a Lilla.

Hi veig un clar candidat a la victòria que es diu Tadej Pogacar, tot i que això no és una sorpresa. Però, alhora, m’atreveixo a dir que no ho tindrà fàcil davant Jonas Vingegaard. En el Critèrium del Dauphiné es va mostrar molt superior, però Vingegaard va arribar a la carrera sense gairebé córrer. I no és el mateix entrenar que competir. Pogacar no ho tindrà tan fàcil com l’any passat. Se li pot complicar.

Tot i que és difícil apostar per un tercer corredor.

Són tan superiors a la resta que només els veus a ells dos lluitant per la victòria. Després apareix un ventall molt ampli de corredors que lluitaran per la tercera posició. I això no només ho veig jo, sinó que ho veu tothom. Tots els corredors ho tenen molt complicat a l’hora de lluitar contra ells dos.

I en aquesta lluita és on sorgeixen els noms de ciclistes com Enric Mas i Carlos Rodríguez.

Em sembla que Enric Mas estarà a un alt nivell en aquest Tour. En el Dauphiné va anar de menys a més. Encara que a l’inici no estigui súper, s’anirà trobant a si mateix durant la competició. Amb el Carlos va passar que va arribar al Dauphiné amb poca competició, però em consta que ha entrenat de valent en el Teide. Tampoc podem oblidar corredors com Iván Romeo, el nou campió d’Espanya, i Pablo Castrillo, tots dos del Movistar, que poden tenir una oportunitat de guanyar en alguna escapada... si Pogacar els deixa, és clar.

Notícies relacionades

Qui era Diogo Jota, el jugador del Liverpool mort en un accident de trànsit a Zamora

Mor Diogo Jota, el davanter del Liverpool, en un accident de trànsit

Al Tour hi haurà una absència, Juan Ayuso, però després vostè se l’emportarà al Mundial.

Tinc uns sis corredors com a fixos per al Mundial de Ruanda (28 de setembre). Un d’ells és Ayuso, en efecte. Ja hi he parlat. He començat a mentalitzar-lo perquè faci un bon Mundial. Serà una carrera molt dura: 14 hores de vol per arribar-hi, caldrà cuidar molt l’alimentació, ser previngut amb l’aigua que es consumeixi. Afortunadament, no ens obliguen a vacunar-nos perquè una reacció pot resultar fatal per a un corredor, ja que hi serem el temps just per aclimatar-nos al terreny. L’hora és la mateixa que a Espanya. Crec que el Mundial li anirà molt bé, a Juan Ayuso, perquè té molta classe.