Els Romanov, últims mesos abans de l'execució

A l’habitació de 5 x 6 metres del soterrani de la casa Ipàtiev de Iekaterinburg, la nit del 16 al 17 de juliol del 1918, van ser executats a trets pels bolxevics el tsar Nicolau II, la tsarina Alexandra F’odorovna, el seu fill i hereu, el petit i hemofílic Aleix, i les seves quatre filles, Maria, Olga, Tatiana i Anastàsia. Amb ells, van morir tres servents i el seu metge. El comissari del Soviet dels Urals Yakov Yurovski, al capdavant de nou homes, va complir l’ordre de matar-los i de fer desaparèixer els seus cossos, cobrint-los amb àcid i enterrant-los en secret a diversos quilòmetres. Un destí que les víctimes no van sospitar mai i del qual aviat farà un segle. “No crec que ni el tsar ni la tsarina sabessin res del seu final tràgic. Al revés, amb tota la seva devoció i preocupació pels seus fills, no volien perdre l’esperança fins a l’últim minut”, opina des de Rússia la traductora Tatiana Shavaliova, basant-se en les cartes i telegrames, diaris i memòries de la família imperial però també del tutor i professor de francès Pierre Gilliard i altres testimonis d’aquells mesos.

Amb una selecció d’aquest material, armat cronològicament i traduït del rus original, Shavaliova ha construït ‘Romanov. Crónica de un final: 1917-1918’ (Páginas de Espuma), un relat epistolar que despulla fragments de la vida quotidiana i de l’ànim i pensament dels últims tsars en els seus últims mesos de vida, els que van passar confinats des de l’inici de la Revolució russa el febrer del 1917, quan el poble, colpejat per la gana i la primera guerra mundial, va sortir al carrer al crit de “pa, terra i pau”. Les condicions de les clausures, primer a Tsàrskoie Seló (a prop de Petrograd, després Sant Petersburg) i Tobolsk (Sibèria) i, finalment, a Iekaterinburg, cada vegada van ser pitjors i més restrictives. 

Nombroses fotos, notes a peu de pàgina i textos contextualizadors completen un llibre, proposat per l’editor de pàgines d’Espuma, Juan Casamayor, que ha comptat amb la col·laboració d’Ezra Alcázar, director de la revista mexicana de literatura ‘Inundación Castálida’, on Shavaliova va publicar un article sobre els Romanov del qual va sorgir la idea. 

S’ha escrit molt de la llegenda i el mite que va envoltar el final dels tsars o de la influència que el fosc monjo Rasputin fosc monjo Rasputinva exercir sobre la tsarina. L’absència de cadàvers (no va ser fins als anys 90 que es va revelar la troballa de les restes) i les notícies contradictòries van abonar rumors com el de la suposada supervivència d’Anastàsia. “Però la història de la família i dels seus últims dies és poc coneguda”, constata Shavaliova. Les missives mostren un tsar que, amb el diminutiu de ‘Nicky’, deia a la seva dona “solet meu”, i a una tsarina que es dirigia a ell com “el meu estimat, el meu tresor” o “el meu àngel, llum de la meva vida”. A Alcázar, el que més el va sorprendre “va ser la devoció a la família”, explica des de Mèxic: “Descobrir un Nicolau II que era un mal polític però un gran pare. A Alexandra com una dona summament passional, en la política i en la vida personal. Descobrir una monarquia molt senzilla, les noies havien sigut voluntàries i durant la clausura tallaven llenya i feien altres feines”, afegeix el periodista.

De fet, el tsar també serrava arbres amb els seus fills i cuidava l’hort. Tot i que viuen amb incertesa, desassossec i angoixa per la falta de notícies de l’exterior i per saber que les seves cartes i converses són controlades, passegen i llegeixen (el primer Sherlock Holmes d’‘Estudi en escarlata’, de Conan Doyle; ‘Guerra i pau’, de Tolstoi; novel·les històriques de Merejkovski...), van a missa i Nicolau II disfruta dels seus fills i juga amb ells, a cartes, al ‘backgammon’... “Ara passo molt més temps amb la meva estimada família”, escriu al maig, després de complir 49 anys i lamentar quant enyora també la seva “estimada mare”.

El tsar i la tsarina apel·laven ‘baby’ o ‘petit raig de sol’ el seu únic fill home, per qui tota la família es desvivia, ja que la seva hemofília feia que un hematoma tardés dies en curar-se i li limitava els moviments. “Aleix té dolor a la mà i per això ha hagut de passar tot el dia ajagut”, escriu Nicolau II al seu diari, el maig del 1917. Abans, el xaval, de 13 anys, i les seves quatre germanes han passat el xarampió i Alexandra manté puntualment informat el seu marit (abans que aquest es vegi obligat a abdicar al març i abans que el confinin al costat de la família a Tsàrskoie Seló) de la febre de cada un i que els van caure tant els cabells que van haver de rapar-los a tots.  

“Em sento greu, ferit i trist”, escriu després d’abdicar el ja extsar, malgrat que la seva esposa, encara invocant Rasputin, li reclama que “exerceixi mà dura i mostri el seu poder”, mentre l’anima: “Tot el nostre amor ardent i calorós t’envolta, el meu maridet, el meu únic, el meu tot (...) Sent les meves mans, que t’abracen, els meus llavis units als teus afectuosament, sempre junts, sempre inseparables”. 

La tsarina, "superba, severa i majestuosa"

Kérenski, ministre del Govern provisional revolucionari i supervisor de la primera clausura, va detectar “la diferència de caràcter i temperament de la parella”. “En la seva posició de presoner, Nicolau II disfrutava de la seva nova modalitat de vida (...) -deia en les seves memòries. La seva dona passava un temps difícil per la pèrdua del poder, i no podia resignar-se a la seva nova posició. Tenia atacs psicòtics”. “Era una dona superba, severa i majestuosa”, “atractiva i intel·ligent”, que “malgrat que estava trencada i irritada en aquell moment, tenia una voluntat fèrria”. 

“Ella, amb la llunyana ombra de Rasputin –opina Casamayor-, és la mostra d’un orgull familiar i dinàstic heretat de 300 anys enrere. No els importa el poble, del qual estan molt distanciats”. Els records d’un ajudant de cambra del tsar revelen com un oficial de la guàrdia va rebutjar donar la mà a Nicolau II, que li va preguntar: ‘¿Per què, estimat meu?’. ‘Soc del poble –li va respondre. Vostè no ha volgut donar-li la mà al poble i jo tampoc no ho faré”.  

“No sabien gaire res de la situació del poble, però el que sabien els preocupava”, assenyala la traductora citant la tsarina en una carta a una amiga: “¡Oh, gent, gent! Pobres flacs. No tenen caràcter, amor patri, ni Déu. Per això castiga el país. Però no vull pensar-ho ni creuré que Ell (Déu) el deixi morir. Com els pares que castiguen els seus fills desobedients, així Ell actua amb Rússia”. 

Notícies relacionades

Joc de trons entre tsars

Els Romànov, al complet

“Rússia tenia problemes, sí; els tsars vivien com en un altre món, segurament sí, no sabien com vivia un camperol, però els bolxevics tampoc -reflexiona Alcázar. La revolució no era necessària i va ser bona fins que es va convertir enl’horror totalitarista. I des del principi hi va haver espurnes de violència i autoritarisme: això va ser l’assassinat dels Romanov, un avís de l’horror que vindria després”. 

“Sé que tot això no durarà gaire”, escrivia la tsarina, esperançada, a una amiga el desembre del 1917. Set mesos després arribava la inesperada matança, de la qual encara avui no existeixen proves de si la va ordenar Lenin, com va apuntar Trotski. Aquella sagnant nit d’agost, l’Exèrcit roig també va matar dos dels tres gossos de la família, només es va salvar Joy, l’springer spaniel del tsarévitx, que, com apuntava el mateix Nicolau II en el seu diari un any abans, ja havia sobreviscut a la mossegada d’una serp durant un passeig. Joy seria adoptat per un coronel de l’Exèrcit blanc que va arribar al lloc al cap de pocs dies de l’execució. Mesos abans, el seu jove amo, de 13 anys, preguntava al seu tutor: “Si ja no hi ha més tsar, ¿qui dirigirà Rússia?”.