HISTÒRIES DELS ROMÀNOV

Joc de trons entre tsars

Un llibre treu a la llum detalls desconeguts de la vida privada dels Romànov, que van regnar a Rússia durant 304 anys. El sexe, la traïció i l'assassinat van marcar una família plena de personatges de telesèrie.

Els fills maten els seus pares, les dones enverinen els seus marits, els caps decapitats roden per terra al palau amb la llengua seccionada i a les places llueixen al sol els cossos empalats pel recte. Hi ha intrigues, sexe explícit, menage à trois, sessions de tortura i molt deliri.

Sembla el tràiler d'una temporada de la sèrie Joc de trons, però la descripció està extreta de les pàgines de Los Románov (Crítica), la monumental i detallista obra que explica la història de la dinastia que va pilotar Rússia durant tres segles. El seu autor, l'historiador Simon Sebag Montefiore (Londres, Regne Unit, 1965), es declara encantat amb la semblança amb la ficció televisiva: «Totes dues parlen de l'exercici del poder més absolut», compara l'estudiós.

Els llibres d'història solen ordenar el temps en batalles. La mirada de Montefiore posa el focus en la condició humana dels membres de l'extinta monarquia russa, gairebé com faria un guionista de telesèrie, perquè és de vides del que està fet el passat. «En les autocràcies, l'esfera privada dels poderosos es confon amb la pública. Quan cometien adulteris o torturaven els seus fills, els tsars també feien política», adverteix l'autor del llibre.

Faria falta un canal de televisió sencer per relatar l'inabastable culebró d'una família que va arribar a administrar la sisena part del planeta i que va donar 20 tsars, molts dels quals van morir violentament. Valgui el cas de Pau I com a metàfora de tota l'estirp: exigia que els seus súbdits besessin el terra que trepitjava -literalment- i va acabar amb el cap triturat a puntades de peu el 1801. «Era l'únic contrapès que patien: si un ho feia malament, se'l carregaven i en posaven un altre», apunta Montefiore. Aquests van ser els principals actors d'una saga exagerada.

MIQUEL I

Simon Sebag Montefiore explica l’extraordinària longevitat d’aquesta dinastia per la inclinació de l’«ingovernable» poble rus per l’autocràcia: «Quan tenen un problema, sempre s’acaben llançant als braços d’un dictador», observa. Però també hi va influir el pecat original de la seva fundació.

Després que Ivan el Terrible assassinés el seu primogènit i deixés Rússia sense el seu hereu natural, el país va viure una cruenta guerra civil que només va trobar el seu final quan el 1613 va ser nomenat tsar Miquel I Fiodorovitx, renebot d’Ivan i primer membre de la saga. «Amb el record d’aquells anys de revoltes a la memòria, en les dècades posteriors els russos van preferir tenir un Romànov al capdavant del país abans de tornar al caos», raona l’investigador.

Miquel va cenyir la corona amb 16 anys i sense mostrar gaires dots de comandament, ni ganes de tenir-ne. Però s’havia d’assegurar l’estirp, i per això era urgent trobar-li una esposa que donés a Rússia un hereu. Amb aquesta finalitat, la cort va organitzar un concurs de nòvies per tot el país, al qual van optar 500 candidates. Miquel va triar Maria Khlopova, pertanyent a una família de la noblesa rural, però a la mare del monarca no li va caure en gràcia i, sis setmanes després del casament, la van enverinar. La seva segona esposa, Eudòxia Strexniova, va tenir més sort amb la seva sogra i va aconseguir donar-li al tsar deu fills abans de morir, als 37 anys, pocs dies després de morir el seu marit.

PERE I EL GRAN

No és retòric el sobrenom que ha perseguit fins a l’actualitat el cinquè Romànov de la saga (va ser tsar entre 1682 i 1725). Tot en ell era descomunal i exagerat: des de la seva presència –els seus més de dos metres d’estatura i amples espatlles tremolaven sovint per l’epilèpsia que patia– a les seves aficions –li agradava envoltar-se d’una cort d’aduladors borratxos entre els quals solia haver bufons, nans i prostitutes–, passant per un desmesurat afany de personalisme que el portava a ser ell, sense delegar en ningú, qui executava les seves ordres, tant si es tractava de dirigir un batalló de soldats al camp de batalla com d’arrencar-li la pell a fuetades a un traïdor amb el seu propi fuet.

«Va ser, a parts iguals, heroi i monstre, impulsor d’avenços i també tirà, però sens dubte és el personatge més extraordinari de tot el clan», avalua Montefiore. A Pere se li atribueix la modernització de les estructures de l’Estat, així com una important col·lecció de conquistes bèl·liques que van fer que Rússia deixés de ser vista com un bressol de bàrbars esteparis per ser respectada com una monarquia moderna. Però el seu règim va estar presidit pel terror. Es va perdre el compte del nombre de cadafals que va manar construir des de Sibèria fins a Polònia per capturar els seus enemics. No s’escapava res del poder de Pere, que fins i tot es va arrogar la potestat d’elegir el seu hereu anul·lant el dret ancestral del primogènit i posant així en perill la pau a Rússia.

ANNA LEOPOLDOVNA

Sota el règim dels Romànov, el destí de Rússia no es va decidir als camps de batalla ni als despatxos dels ministres tant com a les alcoves del palau dels tsars i les tsarines. Les simpaties sexuals podien inclinar la balança cap a una o altra aliança amb una eficàcia inaccessible a les baionetes.

En aquest context, a ningú el va estranyar que l’emperadriu Anna Ioannovna, la vuitena Romànov de la saga (va regnar entre 1730 i 1740), assenyalés la seva neboda Anna Leopoldovna com a hereva malgrat la seva adolescència i la fama que tenia de sentir-se atreta per les dones. ¿Lesbiana? Doncs se li buscava un marit ràpidament i assumpte arreglat. Ioannovna també tenia una cort d’efebs ucraïnesos per aplacar-la a les nits i ningú protestava per això.

La sexualitat d’Anna Leopoldovna va seguir fent parlar en l’any escàs (entre 1740 i 1741) que va exercir com a emperadriu regent en nom del seu fill, Ivan IV, temps en què va prendre el nom d’Anna Braunschweig.

Casada a la força amb Antoni Ulric, un altre adolescent a qui detestava, les seves verdaderes passions eren el seu amant, el comte Lynar, i la seva amiga de l’ànima i acompanyant habitual, Julia von Mengden. Les trobades sexuals de la tsarina amb l’un o amb l’altra, o amb tots dos a la vegada practicant menage à trois a la mateixa alcova, van ser la norma durant aquells mesos davant els ulls indiferents de la cort, ja feta a tot.

ISABEL I

La van anomenar La Clement per la seva al·lèrgia a la violència –va arribar a abolir la pena de mort en un país addicte a la sang–, encara que això no li va impedir prendre part en cops d’estat i sortir airosa de la guerra dels Set Anys contra Prússia. Però el seu terreny no era l’alta política ni les baixes traïcions, sinó la vida dissipada, els palaus, els balls, els amants i, sobretot, la roba. Fins a 15.000 vestits van ser trobats als seus baguls personals després de la seva mort.

Dotada d’una bellesa espectacular, que la va portar a ser coneguda com «la Venus russa», la segona filla de Pere el Gran –quart dels vuit descendents que va tenir– va saber ser pacient i va veure passar pel tron la seva mare, el seu nebot i la seva cosina abans que ella pogués agafar el ceptre d’emperadriu (ho va ser entre 1741 i 1761).

A Isabel li agradava el luxe més que el poder i dormir més que treballar. Adorava els cavalls, però no per fer la guerra damunt d’ells, sinó per provar els seus grans dots d’amazona. Declarada francòfila –dominava la llengua gala tan bé com el ball del minuet–, la cort de Sant Petersburg es va convertir durant el seu regnat en una de les més selectes d’Europa. Els ambaixadors de tot el continent quedaven bocabadats davant les sofisticades festes que la tsarina organitzava. En algunes convidava els seus hostes a transvestir-se: els homes amb vestits femenins i les dames en uniforme militar. Que no li parlessin de canons ni pistoles: la seva arma favorita era el mirall.

CATERINA LA GRAN

La relació actual dels russos amb els Romànov és ambivalent. «Els que van regnar després de 1850 van ser un desastre i avui se’ls mira amb desdeny. Però hi ha orgull patriòtic envers els anteriors. Sobretot Pere i Caterina, els grans», apunta Montefiore. Encara que era prussiana de naixement, l’esposa del tsar Pere III –i emperadriu entre 1762 i 1796– es va guanyar l’afecte i l’admiració els seus súbdits per com va engrandir l’imperi i per com el va enriquir culturalment, important d’Europa els llibres, les lleis i la medicina que triomfaven en aquell moment al continent.

Una altra cosa era la seva vida privada. «Va ser molt brillant i treballadora, però sempre es va sentir sola en una cort on no tenia família», analitza l’historiador. Les carències afectives, Caterina les va suplir a base d’amants. La seva fogositat sexual, que no va dissimular mai, ha quedat com un dels seus estigmes per a la història. Grigori Potiomkin, membre del seu govern, va ser el seu amant més famós, però no l’únic. En va arribar a tenir de fins a 40 anys més joves que ella, i a tots els va obsequiar amb importants càrrecs i riques possessions.

Insaciable i nimfòmana, Caterina va fer instal·lar una habitació del sexe al palau de Tsarskoie Selo. No hi va haver notícia d’aquesta sala fins que va ser descoberta pels nazis en la segona guerra mundial. Per sort per a la història de l’erotisme, els soldats no van destruir la sala, sinó que es van dedicar a fer-li fotos. Entre el mobiliari, ple de detalls lúbrics, cridava l’atenció la col·lecció de fal·lus de fusta.

ALEXANDRE II

la dels Romànov ha passat a la història com una de les sagues monàrquiques més desinhibides d’Europa. «Potser els agradava el sexe tant com als altres, però a diferència de les dinasties catòliques i protestants, ells no tenien problemes religiosos amb aquest assumpte i no s’amagaven», apunta Simon Sebag Montefiore.

Aquesta circumstància, unida a l’accés que l’historiador ha tingut a les cartes personals dels tsars, moltes d’elles inèdites fins ara, explica que el llibre Los Románov, de gairebé 1.000 pàgines, sembli en alguns moments un culebró veneçolà pujat de to, si no un autèntic tractat de sexualitat.

Entre aquests documents que ara han vist la llum, l’expert destaca les missives que Alexandre II, que va ser tsar entre 1855 i 1881, li va enviar a la seva amant i posterior esposa Kàtia Dolgorúkaia, segons Montefiore, «la correspondència més explícita i sexual escrita mai per un cap d’Estat».

En aquestes línies, a part d’expressar-li el seu amor més apassionat, el monarca descriu les seves últimes trobades sexuals, i s’atura en postures i mirades. «Vaig sentir amb gran plaer la teva font amarant-me diverses vegades, cosa que va redoblar el meu plaer, i em vaig mantenir quiet, estirat al sofà, mentre tu et movies damunt meu», li escrivia el tsar.

«Estic calentíssima, no puc esperar més», li responia ella en una altra epístola. La libido d’Alexandre II era tan gran que els seus metges van haver d’aconsellar-li que reduís la intensitat i freqüència de les seves relacions sexuals.

NICOLAU II

El magnicidi de Iekaterinburg –la ciutat situada a 1.300 quilòmetres de Moscou on els bolxevics van assassinar Nicolau II, la seva dona, els seus cinc fills i diversos servents el 17 de juliol de 1918– no només va posar fi a l’estirp Romànov. També va dotar els últims membres del clan d’una aura de misticisme pròxim a la santedat que, segons Montefiore, no es correspon amb la realitat. Nicolau, el penúltim tsar –el seu germà, Miquel II, va ser a la pràctica l’últim, però només va regnar durant un dia– ha passat a la història com una víctima de la descomposició de la dinastia, però aquesta llegenda obvia la seva inoperància com a líder.

Notícies relacionades

«D’aquell crim només en són responsables Lenin i els bolxevics, però Nicolau va col·laborar en gran mesura a l’enfonsament del règim. Va ser un tsar inepte, no va aconseguir aprendre dels seus errors, cada decisió que va prendre va resultar pitjor que l’anterior. Va ser, sens dubte, el més incompetent dels Romànov, i a sobre li va tocar dirigir el país en el moment més difícil de la seva història», defineix l’historiador.

¿Què en queda dels Romànov? Durant dècades va perdurar el misteri d’aquell magnicidi, amb el dubte que algun membre de la família hagués sobreviscut, fins que l’anàlisi genètica dels seus ossos va confirmar que van morir tots. Però l’esperit autocràtic dels emperadors segueix viu a Rússia. «Stalin ho va dir: Rússia necessita un tsar. El règim soviètic va complir aquesta funció i ara ho fa Putin. És l’hereu dels Romànov», opina l’historiador.

Temes:

Rússia Història Més Periódico