Anar al contingut

crítica de jazz

Django Bates, a la seva manera

El músic britànic va desplegar a l'Auditori un món propi

Roger Roca

Django Bates, a la seva manera

periodico

"Això podria ser la fi, això podria ser la fi, això podria ser la fi": des que comença la cançó i fins que l’acaba, la cantant repeteix la mateixa frase una vegada i una altra. ¿No hi ha més lletra? Doncs no, no hi ha més lletra. Això és tot. I al darrere d’aquesta veu, la música –piano, contrabaix, bateria, saxo– bull. Canvia de color, de to, està plena de vida, de matisos. És una balada d’una bellesa estranya, alhora delicada i un punt sorneguera. Django Bates no escriu balades com els altres, igual que tampoc no toca el piano com els altres, ni compon com els altres. Durant dècades ha sigut el gos verd del jazz britànic. I encara avui, després de gairebé 40 anys de carrera, continua anant a la seva. Dilluns va presentar a l’Auditori un delicat disc a trio, 'The study of touch', i fa res reconstruïa a la seva manera el 'Sgt. Pepper’s' de The Beatles amb tota una ‘big band’.

El Belovèd Trio de Bates, que a Barcelona comptava amb el reforç d’un saxo i una cantant, és una màquina de mecànica finíssima. Ho ha de ser perquè les partitures del músic britànic rodin amb precisió i alhora amb vivor. Bates escriu peces que són obres d’enginyeria rítmica i harmònica i que, aquí està la gràcia, bateguen amb la llibertat del jazz. Músiques que si no es toquen amb rigor no se sostenen, però que executades sense passió segurament serien només aptes per a estudiosos avançats de composició. No va ser el cas dilluns a la sala 3 de l’Auditori, que va acollir les filigranes firmades per Django Bates amb el mateix entusiasme amb què va rebre les versions del repertori.

Entre originals instrumentals i cançons ‘sui generis’ en les quals ell mateix xiulava o feia cors amb veu de falset, Bates també va voler recordar Dylan ('The times they are a'changing') i Jobim ('Corcovado’) en la veu entremaliada i dúctil de Claire Huguenin. La vocalista suïssa, una desconeguda, va resultar ser una peça molt adequada per al món d’un músic que es nega a jugar al que juga tothom sense abans preguntar-se si no hi haurà una manera pròpia i diferent de fer allò que li ronda pel cap. La temporada que ve, Bates es trobarà amb la ‘big band’ de l’ESMUC en l’última sessió del cicle Retrat d’Artista que li dedica l’Auditori. A saber què se li ocorre. 

Temes: Jazz

0 Comentaris
cargando