'Quiero lo eterno', una sacsejada generacional

Miguel Ángel Blanca és conegut encara, sobretot, una mica a desgrat seu, com “el cantant de Manos de Topo”, encara que el grup publiqués el seu últim disc fa quatre anys i fes una gira de comiat en fa dos; ara mateix està aturat. "Això significa que potser vam fer alguna cosa bé, que va arrelar, però no sé com s’ho fan per publicar sempre fotos meves amb una guitarra", explica orgullós i resignat.  

En els últims temps, Blanca ha estat més concentrat en les pel·lícules, produint obres pròpies i d’altres autors a través de Boogaloo Films, una companyia primer especialitzada en publicitat que va ampliar el seu camp d'acció al documental (Casa de ningú, Hayati) i ara comença a tastar la ficció.

Quiero lo eterno barreja de forma singular les dues modalitats –afegint ciència a la ficció– per obligar l'espectador a sortir del confort i traslladar-lo a un altre estat de consciència, a un pla diferent, salvatge. D'alguna manera, Blanca estava intentant reproduir les sensacions que va tenir al acabar per casualitat en un concert del grup trap-noise Generación Genética. "Em va fascinar. Vaig tenir por. I feia temps que res que fos musical no em regirava d'alguna manera, em sacsejava de veritat. ¿Què feien aquells personatges allà a dalt, llançant frases d'ideologia confusa, que si "soc feminista", que si "visca Hitler"?.

Blanca hi va veure els millors, o els actors possibles més excitants per a una projecte que tenia al cap des de fa temps: filmar un retrat d'"aquesta generació de joves d'avui que rep inputs sense parar, de diferents ideologies, i no tenen temps per reflexionar o crear un discurs propi". Va passar temps amb el grup, es va impregnar de la seva visió del món, va explorar els seus hàbits i influències artístiques... I els va fer coprotagonistes d'un fals documental sobre joves amb ganes de destrucció, però també transcendència mística, en una odissea de ciència-ficció més aviat críptica.

Experiència sensorial

Entendre o no entendre queda lluny de ser la qüestió. Els qui van a les projeccions de Quiero lo eterno al D'A (dilluns, dia 30, al Teatre CCCB i divendres, dia 4, a Zumzeig, ¡amb concert de Generación Genética inclòs!) hi haurien d'anar més decidits a sentir. Entre les referències clau de Blanca hi havia el cinema marcadament sensorial de Philippe Grandrieux: "Les atmosferes que crea, els estats d'ànim... Em fascinen. Jo no el coneixia fins fa poc. Me’l va recomanar el meu director de fotografia, Jordi Díaz Fernández, una persona molt important per a aquesta pel·lícula".

Notícies relacionades

Més de dos milions de llibres venuts en un Sant Jordi de rècord

L’encís de Lorca i el "poder utòpic" de les imatges s’apoderen del CCCB

En alguns moments, tots relacionats amb els demiürgs que estan inventant alguna cosa, no se sap quina, capaços de fer alguna cosa amb el món, no se sap què, és inevitable pensar en Primer de Shane Carruth. Però tenint en compte que aquests personatges capturen sons, potser també caldria citar Upstream Color, del mateix director. "Són referències que no amaguem", diu Blanca. "Perquè el més interessant del cine és la capacitat que té per impressionar-te, emocionar-te o traslladar-te a alguna cosa sense que sàpigues ben bé què està passant. És una sensació que també es troba en el Lynch d'Inland empire".

L’interessa menys  Larry Clark, director de Kids, amb la qual Quiero lo eterno ha sigut comparada. "No suporto aquest paio. Crec que és un autèntic pajillero. Crec que simplement li agraden els joves i fa pel·lícules per estar amb ells. Amb qui sí connecto és amb Harmony Korine [guionista de Kids], sobretot per Gummo, en què va crear un grup d'adolescents amb un univers propi. Aquesta pel·lícula és perfecta".