Un piano terrorista

Hi ha un solemne piano de cua negre plantat a la sala panòptica  de la Model, aquella des d’on els vigilants tenien visió completa de tot el que passava a les sis galeries. El centre penitenciari va quedar deshabitat fa gairebé un any i la plataforma No Callarem l’ha ocupat aquests dies per celebrar un intens cicle de debats i actes culturals en el marc de l’autoproclamada Setmana per la Llibertat d’Expressió.

L’estampa d’aquell piano Yamaha de mitja cua, impol·lut i hieràtic, a la sala central és d’una potència estètica brutal. Carles Santos s’està fregant els ulls. Sembla una peça artística. En certa manera, ho és. Tan bon punt No Callarem va anunciar noves mobilitzacions, va rebre un e-mail de Piano Serveis. Oferia un piano de cua on i quan fes falta. De franc. Costos de transport i afinació, inclosos.

Desafiador i indignat

I aquí està el piano. Desafiador, dissident i indignat. Plantat davant el jutge amb les seves tres tones de pes. Arriscant-se a ser acusat d’incitació a l’odi, rebel·lia i, si a sa senyoria l’hi sembla, terrorisme. ¿Un piano terrorista? Amb acusacions més absurdes ens trobem cada dia mentre esmorzem.

Durant cinc dies, la Model s’ha transformat en un centre cultural que, a diferència de tants centres culturals edificats de cap a cap de la nostra geografia, ha abordat amb caràcter d’urgència el tema de la censura a Espanya. La vella presó ha sigut un espai de reflexió i crítica en què han conviscut filòsofes i grafiters, periodistes i rapers. Un fòrum transversal per generar un diàleg d’abast molt ampli. Però ara no, per favor. Ara s’imposa el silenci. El piano parlarà.

Aquesta dona de cap rapat que fa dos minuts s’ha enfundat una granota blava de pencaire, o de reclusa, és la pianista Clara Peya. Ha assegut el seu cos menut davant del mastodòntic Yamaha de mitja cua. No se sent ni una mosca quan els seus dits descendeixen cap a les tecles i premen les primeres notes. Només el silenci i aquelles notes expandint-se cap al sostre de l’edifici penitenciari. Ningú respira. Ningú mou un múscul. Són moments d’absoluta commoció, de vertigen molt delicat.

¿Per què aquest silenci? ¿Què provoca tal paràlisi? ¿És la música? ¿És l’espai on està sonant? ¿És el motiu pel qual Peya toca avui a la presó? Tot suma. La música no és mai tan sols una consecució de notes. Les mateixes notes, sonant al piano bar d’un hotel, significarien una cosa ben diferent. El recital de piano clàssic de Peya, no obstant, transporta en les seves notes un potent missatge polític. I sense paraules.

No hi ha política en una sonata ni en un adagio, es diria, però tot en la seva interpretació és un desafiament. Cada tars i metatars de les seves mans està articulant un moviment d’autodefensa. Peya lidera una estratègia compartida per un públic cada vegada més nombrós i, fins i tot així, silent. La presó segueix en silenci. Aquest silenci vol ser un crit coordinat.

La menorquina Anna Ferrer s’incorpora a l’actuació. La seva veu esborrona encara més els presents sense ni tan sols treure’s la gavardina, com si passés per allà i hagués trobat un micro a terra. Quan acabi serà una espectadora més extasiada pels passatges pianístics d’una Peya que ja fa pessigolles a les parets escrostonades de la Model amb terses escales jazzístiques. Entre el públic hi ha Valtònyc. La pianista el requereix perquè canti unes rimes. Avui està rapejant en una presó. En menys d’un mes entrarà a la presó per rapejar.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Peya llança ja la seva cinquena i última peça. Sola de nou davant el piano, la pianista terrorista es recargola sobre les tecles per arrabassar-los nous secrets. I se’n surt. Està aturant el temps amb els seus dits. El deté i l’eternitza gravant-nos aquesta escena a la retina per sempre. Com oblidar el dia en què vam veure un piano de cua a la sala central de la Model. Com oblidar les raons que ens van portar fins allà. Que ens van portar fins allà com a societat.

Un piano es va colar dijous a la presó Model amb una missió: que ningú hagi d’entrar mai en una presó pel simple fet de fer música.