Un Os d'Or inexplicable per a 'Touch me not', d'Adina Pintilie

Podem provar de trobar-hi explicacions. Per exemple, que les deliberacions del jurat presidit pel director alemany Tom Tykwer –i que també han integrat l’actriu Cécile de France i l’exdirector de la Filmoteca Espanyola Chema Prado, entre d’altres– no devien ser fàcils. O que, al capdavall, potser l’únic palmarès conseqüent amb una selecció de pel·lícules tan decebedora i inexplicable com la que la Berlinale ha ofert aquest any en fos un d’igualment decebedor i inexplicable. Res d’això, no obstant, fa que l’Os d’Or obtingut ahir per Touch me not, debut en el llargmetratge de la romanesa Adina Pintilie, resulti menys xocant.

Dir que es tracta d’un honor immerescut és quedar-se increïblement curt: es tracta sens dubte d’una de les pitjors pel·lícules presents aquest any en la pugna pels premis. En circumstàncies normals, si arriba a participar en una competició ajustada als estàndards de qualitat artística que es consideren pertinents en un festival de la categoria d’aquest, el més probable és que hagués acabat tornant a casa amb les mans buides. Però en la 68a edició, les circumstàncies del certamen alemany no han sigut normals. Més sobre el tema, en paràgrafs posteriors.

La victòria de Touch me not, en qualsevol cas, serveix essencialment perquè es posi de manifest una vegada més com són d’injustes i subjectives aquesta classe de competicions. Pedro Almodóvar, sense anar més lluny, s’ha passat tota la seva carrera passejant les pel·lícules pel món i mai ha rebut el primer premi de cap dels tres grans festivals europeus. I el mateix es pot dir de cineastes indiscutibles com Jim Jarmusch, David Cronenberg i Olivier Assayas. Que ara la debutant Adina Pintilie tingui al seu currículum un honor que ells no tenen afegeix una dosi addicional d’absurditat al que ha passat aquesta nit.

Una dona madura en crisi

Essencialment, Touch me not se serveix del periple d’una dona madura en crisi per oferir un mostrari de diferents teràpies sexuals; per a això, la directora, per un costat, ens ofereix un catàleg d’imatges de pràctiques sadomasoquistes, masturbacions en primer pla i anatomies deformes; i per un altre, acumula muntanyes de xerrameca new age que funciona com a significant del més absolut no-res. És una pel·lícula que existeix exclusivament per provocar, i ho ha ben aconseguit: també ha obtingut el premi a la millor opera prima, que atorguen un grup diferent de jutges.

També altament discutible resulta el Premi Especial del Jurat, segon guardó en importància, concedit a la cinta polonesa Twarz. Si exceptuem els encertats cops que clava a l’Església catòlica del seu país, la pel·lícula desaprofita gairebé del tot el potencial al·legòric de la seva premissa –després de patir un trasplantament de cara i quedar desfigurat, un home racista pateix el mateix tracte que ell donava als gitanos–. ¿És casualitat que també Twarz estigui dirigida per una dona, Malgorzata Szumowska? Tenint en compte com són de qüestionables les dues grans guanyadores de la nit, resulta temptador pensar que el jurat ha fet servir les seves decisions per fer política.

Alguns premis justos

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

És en els esglaons inferiors on el palmarès pren sentit. No hi ha res a objectar al premi al millor director concedit a Wes Anderson per Isla de perros, que de fet és la millor pel·lícula de totes les que hi competien; ni als dos guardons –l’Alfred Bauer i el de millor actriu per a Ana Brun– obtinguts per Las herederas, del paraguaià Marcelo Martinesssi; el reconeixement al guió de Museo, del mexicà Alonso Ruizpalacios, és perfectament comprensible, i l’únic verdaderament qüestionable del premi al millor actor atorgat al jove Anthony Bajon per The prayer és que comporta l’oblit de les estupendes interpretacions que Franz Rogowski ofereix a Transit i En los pasillos.

Crítiques al director

En qualsevol cas, aquest palmarès promet carregar encara més de raó totes les crítiques de les quals la Berlinale està sent objecte en els últims anys i especialment en els últims mesos, des que el mes de novembre passat un nodrit grup de cineastes alemanys van publicar una carta oberta en què lamentava el dèficit de qualitat i la falta de criteri creixents que el certamen ha patit des que Dieter Kosslick en va assumir la direcció el 2001. Després de l’edició del 2019, Kosslick abandonarà el seu lloc. Encara té temps de trencar alguna cosa més abans d’anar-se’n.