Itziar Castro, una revelació de pes

De pare pintor i mare cuinera, Itziar Castro (Barcelona, 1977) va saber que volia ser actriu i cantant amb 3 anys, quan la van apuntar a classes de dansa. Es va anar fent gran i va descobrir que el tennis també l’apassionava. Però al final la interpretació va vèncer l’esport. Mentre cursava BUP es va apuntar a l’acabada de néixer Escola de Teatre Musical de Barcelona. Han passat 20 anys des que va firmar el seu primer contracte com a actriu, en el musical Peter Pan. Ara, després de treballar a les ordres de directors com Pablo Berger, Paco Plaza, Álex de la Iglesia i Peter Greenaway, és candidata al Goya revelació per Pieles, film d’Eduardo Casanova que parla de persones amb tares, perdedors, exclosos. La trama és tan radical que ni els pares de l’aspirant al premi més important del cine espanyol han volgut veure la pel·lícula.

    

En la vida real, Castro sap què se sent quan ets diferent. La seva talla XXL no li ha posat les coses fàcils en una professió dominada per la talla S. «Em va costar trobar el meu lloc, però ser diferent m’ha ajudat. El meu físic m’ha donat versatilitat com a actriu. I ara mateix m’està donant feina», afirma la catalana, que està enmig del rodatge de la nova temporada de Vis a vis i que ben aviat estrenarà les cintes Matar a Dios i Campeones.     S’ha passat tota la seva vida a dieta. Ho confessa alhora que admet el seu «descontrol» amb el menjar. El seu cos és dur. Els anys d’esport hi són i mostra el braç per comprovar que, efectivament, té tant múscul que gairebé no se la pot pessigar. Amb una envejable descaradura, va posar a l’alfombra vermella de la Berlinale oberta de cames (spagat, exercici gimnàstic a l’abast de pocs) amb l’equip de Pieles. El mateix farà si aconsegueix el Goya. Si el guanya, dedicarà el premi a les dues persones que més l’han ajudat: els seus pares, que no van tancar mai l’aixeta econòmica per donar-li un cop de mà en una carrera en que moltes vegades ha hagut de pagar per treballar. «Quan no he tingut feina, he muntat jo els meus propis espectacles».

Treure's una teta

Pot ser que la seva cara no soni ni als més cinèfils. Però ha participat en films com Abracadabra, Las brujas de Zugarramurdi i [REC]. La seva primera oportunitat en cine l’hi va donar Joaquim Oristrell a Inconscientes (2004). «Vaig ser l’única candidata al paper que vaig treure un pit en el càsting. El director buscava una dida. ¿Quina altra cosa podia fer?», diu entre rialles.

    És difícil posar de mal humor la somrient Castro. Es posa seriosa, sense arribar a enfadar-se, quan recorda com li va costar  trobar un representant. Tampoc les alfombres vermelles estan preparades per a actrius XXL. «Cap marca em deixava roba. Sembla que el món de la moda és exclusiu de les actrius amb mesures de maniquí. Ningú volia vestir-me», renega l’actriu, que a Berlín va lluir un disseny d’una amiga seva. Al festival de Màlaga, la catalana –que domina el burlesque– va apostar per una provocativa cotilla de Bibian Blue. Ara, la firma Kiabi també li està obrint les portes a la moda. No només això, de cara als Goya, diversos dissenyadors s’han posat en contacte amb ella. Per fi. No vol revelar detalls, però deixa clar que el seu conjunt demostrarà que «les grasses també poden ser divines».

‘Haters’ a les xarxes

Mostrar-se tal com és a les xarxes socials li ha donat moltes alegries. I també penes. «Els haters m’han dit de tot. Quan m’insulten, no m’amago. Però he de dir que el que més he rebut és afecte, paraules boniques de gent que no compleix els estàndards físics i que em diu que li dono esperança i il·lusió. Agraeixen que reivindiqui la diversitat».

Notícies relacionades

Magnífica acollida de 'Pieles' i 'Estiu 1993'

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

    

Després de 20 anys de carrera, ha rebut dos guions –Matar a Dios i Campeones– en què no s’especificava la paraula grassa. «Quina il·lusió, perquè sí, soc grassa. Però també actriu», reivindica. A Matar a Dios està a les ordres de Caye Casas i Albert Pintó  Matar a Dios i dona vida a una dona aclaparada amb la vida i casada amb un masclista repugnant. A Campeones (la nova pel·lícula de Javier Fesser en què es posa en la pell de la mare d'un xaval amb discapacitat). Matar a Dios, per cert, li ha brindat un premi al festival de Buenos Aires. ¿A la llista de guardons se sumarà el Goya? S'enfronta amb Bruna Cusí ('Estiu 1993'), Sandra Escacena ('Verónica') i Adriana Paz ('El autor'). Amb honestedat, Castro assumeix que té poques possibilitats. Però ningú li treurà la il·lusió. La resposta, el 3 de febrer.