Magnífica acollida de 'Pieles' i 'Estiu 1993'

D’una banda, el tipus d’obra arriscada i extremista que deixa l’espectador sumit en el desconcert; de l’altra, un retrat d’infància ple de sol i de nens que xipollegen a l’aigua, però també de malaltia i mort i incerteses. Dues pel·lícules espanyoles, Pieles i Estiu 1993, la magnífica acollida de les quals a la Berlinale va robar ahir el protagonisme a les candidates a l’Os d’Or.

Pieles és el primer llargmetratge darrere de la càmera de l’actor Eduardo Casanova, conegut gràcies a la seva feina a la pell del Fidel a la telesèrie Aída. «És una pel·lícula que demana a crits que aquells que ens hem sentit diferents en algun moment, que som gairebé tots, ens sentim entesos», explica Casanova, que fa anys que es brega en el terreny del curt. «No som responsables del que volem ser, però hem de ser conseqüents amb això. El problema és que tenim moltes barreres que ens intenten coartar i ens empenyen com si fóssim masses de carn».

Per parlar d’això Pieles entrecreua diverses històries protagonitzades, per exemple, per una noia que on hauria de tenir la boca té un esfínter, una prostituta cega, una noia amb la cara deformada o un noi que vol ser sirena. En el relat que es teixeix s’hi entreveuen referents com David Lynch, David Cronenberg, Todd Solondz, Pedro Almodóvar i John Waters. «És una pel·lícula amb ànima de cine social embolicada en un paper de color rosa, però no és mer esteticisme. L’escena en què mostro a una noia que és violada i té uns llavis a l’anus, per exemple, és molt bonica, però també explica moltes coses».

ESCENES GROTESQUES / Aquest moment és només un exemple de la col·lecció d’imatges rotundament grotesques que trufen una pel·lícula que Casanova reconeix com a provocadora, tot i que insisteix que no era la intenció. «El que passa és que jo m’exigeixo a mi mateix parlar del que vull com vull, i quan un exerceix aquesta llibertat la resta del món ho rep com un posat».

La radicalitat de Pieles corre el risc de ser entesa com l’intent de Casanova d’allunyar-se del personatge que el va fer famós. No obstant, ell afirma que no sent cap necessitat de fer res així. «Aída m’ha fet el que soc i m’ha permès fer tot el que estic fent. Adoro el Fidel, és una figura icònica, el primer adolescent gai de la ficció televisiva espanyola». A més, assegura, aquell personatge està molt més a prop dels de la nova pel·lícula del que podria semblar. «El Fidel podria ser perfectament un personatge dins de Pieles. Qui em coneix i m’estima com a Fidel, s’estimaran Pieles igual que s’estimaven Aída».

HISTÒRIA REAL / També el debut darrere de la càmera de Carla Simón, Estiu 1993, està íntimament lligat a la seva història personal. Quan tenia sis anys, la sida es va emportar la seva mare –i abans ja s’havia emportat el seu pare– i la nena va anar a viure a la Garrotxa amb els seus oncles, que es van convertir en els seus nous pares. «Aquesta història em va passar quan era tan petita, i l’he explicat tantes vegades, que s’ha convertit en una cosa semblant a un conte», explica la badalonina.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 

A partir d’aquesta premissa, Estiu 1993 retrata amb hipnòtica capacitat d’observació no només el procés d’adaptació de la nena, sinó també el conflicte que es crea entre oncles i avis respecte del que és millor per a ella i fins i tot la manera com l’ombra del virus afecta la seva relació amb l’entorn. «Va ser difícil agafar els meus records i el que m’havien explicat i donar forma a tot això. El resultat final no té res a veure amb el que jo tenia al cap». Si d’aquella idea inicial n’hauria resultat una cinta tan sensible i tan bonica com Estiu 1993 no ho sabrem mai.