Todó, escriptor del nosaltres

Lluís Maria Todó diu de si mateix que és un escriptor del jo. Però en el seu últim llibre, 'Gramàtica dels noms propis' (Club Editor), és més aviat un escriptor del nosaltres. Del nosaltres familiar i petitburgès dels seus primers anys, als barris de la Salut i la Bonanova, fins a l’emancipació, com a estudiant i conserge d’hotel, en terres franceses. Gràcies a la memòria del seu oncle, el pintor Paco Todó, ha reconstruït en els dos primers capítols el passat de les famílies paterna i materna, els Todó i els Vila. «Tot el que jo soc», en resum, va explicar a la presentació del llibre a la Setmana del Llibre en Català, que es repeteix aquest dijous a la Calders. Encara que, això sí, en el tercer capítol ja arriba «l’aparició estel·lar del petit jo que neix».

«Les relacions de parella comencen i acaben, i poden deixar empremta o no», reflexiona. Les relacions de família, en canvi, «són indissolubles, i molt pesades». «Passes la vida alliberant-te d’una cosa que necessites», diu de la institució familiar. Explicar la seva vida familiar té una part terapèutica. El Todó de la 'Gramàtica' descobreix la seva homosexualitat als 19 anys,

quan ja té una filla en camí (i després d’haver rebut en l’adolescència algunes empentes que l’haurien d’haver tret de l’armari si hagués estat conscient que hi era).

La relació de Todó, de la seva família i del seu entorn social amb les llengües (amb el castellà, amb el català, amb el francès) és un element integral de la personalitat de l’autor (i del llibre). Els anys que relata ara són aquells en què va treballar «amb la màxima eficiència» per convertir-se «en francès, o més exactament en la cosa més semblant a un francès que pot ser algú criat i nascut a Barcelona». No ha trencat amb aquesta afecció, a diferència de totes aquelles fes que va deixant enrere al llarg del llibre: el catalanisme catòlic i escoltista, el marxisme leninisme del PC (i)…

Aberracions lingüístiques 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Pel que fa al castellà, en aquells anys 50 i 60, avui diu que és difícil explicar «la relació tan natural i fluida que teníem els catalans, o almenys bona part dels barcelonins, amb el castellà en aquella època, difícil com entendre l’aversió que una part de la població d’aquí ha desenvolupat últimament per la llengua castellana». O potser no ho sigui tant: «Se’n diu adoctrinament», escriu. Horroritzat davant dues «aberracions» com són el «català pijo» que ja no és exclusiu de Sant Gervasi i voltants i el «neocatalà» sense vocals neutres ni pronoms, culpa en els dos casos la seva condició de llengua obligatòria en l’ensenyament, en diferents moments històrics. «Conclusió: parlar una llengua per imperatiu legal té un preu, que és el deteriorament de la llengua imposada.

En això hi perd l’imposador i l’imposat, però sobretot la llengua».