Cristi Puiu: «Els mals causats pel comunisme encara couen»

Gràcies a títols com La mort del senyor Lazarescu i Aurora, un asesino muy común, a Cristi Puiu (Bucarest, 1967) se’l considera un dels grans exponents de la nova onada de cine romanès. La seva nova pel·lícula, titulada Sieranevada, penetra en una reunió familiar per parlar de tensions domèstiques, d’odis classistes, de renyines del passat, de terrorisme, de l’herència política dels països de l’Europa de l’Est i, en realitat, d’absolutament tot.

–Sieranevada

–Vaig voler demostrar que es pot explicar una història èpica sense sortir d’un petit espai tancat. Si utilitzes les diferents habitacions com si fossin diferents focus narratius, i les alternes al ritme de les portes que s’obren i es tanquen, un sopar familiar pot convertir-se en una cosa semblant a un camp de batalla.

–La mort és un assumpte que ja era present en tot el seu cine previ. ¿Què el fascina de la mort?

–Per a mi tot té a veure amb la mort. Les coses que deixem enrere al morir són en realitat el més important de la nostra història personal, per molt que no vulguem pensar-hi. No crec en absolut que cap cineasta ni cap escriptor que realment  valgui la pena parli de res més que no sigui la mort, perquè tota l’energia creativa prové directament de la idea de la mort.

–Ningú que vegi la pel·lícula entendrà per què la va titular així. ¿Podria explicar-se?

–És cert, a la meva pel·lícula no hi ha cap menció d’aquesta serralada, i a sobre l’ortografia del títol no és la correcta, sinó que respon a la manera que els romanesos tenim de pronunciar Sierra Nevada. Amb això vull reflectir que cada persona interpreta el món segons la seva pròpia llengua, la seva cultura i la seva individualitat. I per això les històries que expliquem sobre nosaltres mateixos no són més que pura ficció. Creiem conèixer la família, però és mentida. Ens reunim amb ells però no ens interessem per les seves vides. Només parlem i parlem, per demostrar que som molt llestos i imposar la nostra manera de veure les coses.

–¿És cert que va estar a punt de no rodar Sieranevada

–Sí. Em va costar moltíssim tirar-la endavant. Ningú semblava confiar en mi. Les meves pel·lícules prèvies van agradar molt a la crítica, però no van guanyar ni premis ni diners. I jo, a més, faig pel·lícules molt llargues. La gent no deixa de demanar-me que les faci més curtes, però m’hi nego. Sé que a causa d’això m’he guanyat certa fama de director intractable. I el cert és que resulta una llàstima.

–A vostè, la cinefília internacional el considera un dels grans autors del nostre temps i els seus treballs obtenen crítiques extraordinàries en els festivals més prestigiosos, però ¿com reben els romanesos el seu cine?

–La gent del meu país menysprea del tot tant el meu cine com el d’altres directors romanesos mundialment reconeguts, com Cristian Mungiu o Corneliu Porumboiu. Recordo que fa anys, en l’estrena d’una de les meves pel·lícules, al final de la projecció se’m va acostar una senyora i em va deixar anar molt enfadada: «¿Qui li va donar a vostè diners per fer aquesta porqueria? ¡És insultant!» Els romanesos consideren que el nostre cine destrueix la imatge de Romania. És una altra prova més que els mals causats durant dècades pel comunisme encara segueixen coent.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿A què es refereix?

–El comunisme va ensenyar el meu poble a no qüestionar res. El meu pare, per exemple, era un home violent que ens pegava a la meva mare, a la meva germana i a mi, i això ens semblava normal perquè ell era l’autoritat. Una cultura que no dissenteix està condemnada a la mediocritat i a la insignificança. Per això els romanesos som gent carregada de complexos d’inferioritat. I aquests complexos són a la base de tot el meu cine.