Rosalía desafia el cànon pop amb ‘Lux’

De Lux, però, no se n’ha de tenir por. No és un disc d’òpera desconstruïda i és accessible al comú dels oients. Tan sols requereix una mica més d’esforç i atenció que entretenir-se i ballar amb Despechá. És música pop, al capdavall, un pop portat a un extrem que, si ens atenim al camp mainstream, resulta inaudit. Rosalía toca molts registres vocals, de la vibració flamenca a la litúrgia del bel canto, i l’Orquestra Simfònica de Londres és el seu aliment central, acompanyada en certs moments pels cors de l’Orfeó Català i l’Escolania de Montserrat. Un embalatge resolt amb imaginació i matisos, sense pompa ni voluntat intimidatòria, amb el qual ens condueix agafats de la mà cap a un sentit de la transcendència que deixa un solc de preguntes sense resposta. Es tracta de disfrutar del trajecte, i Lux ho permet àmpliament, fins i tot deixant de banda les jeroglífiques trames místiques que conté.

Cor de regal

Àlbum estructurat en quatre moviments, s’obre pas amb Sexo, violencia y llantas, un pòrtic celestial en què veiem Rosalía situar-se entre dues realitats, clavada davant la perspectiva "primer d’estimar el món i després d’estimar Déu". L’anhel de transcendència banya tot el cançoner, i pel camí deixa anar pistes que conviden a associar aquest impuls espiritual amb la decepció davant determinades experiències mundanes. Com a Relíquia, el segon tema, en què, en el camí d’una implosió maquinal amb soroll glitch propi d’algun error del sistema, parla del seu cor com d’una pedra preciosa que no ha sigut tractada com mereixia: "Mi corazón nunca ha sido mío, yo siempre lo doy/ Coge un trozo de mí, quédatelo pa’ cuando no esté/ Seré tu reliquia".

Abunden els missatges d’alliberament personal que connecten amb la feminitat torturada d’El mal querer (2018) i amb el seu fons de denúncia: "No seré tu mitad, nunca de tu propiedad", canta a Focu ’ranni, en sicilià i puntejada per un arranjament exòtic. I què hem de dir dels temes explosius, que n’hi ha un parell. Un és La perla, un vals rampant que conté una antologia d’improperis dirigits a cert ex, a qui titlla de "medalla olímpica de oro al más cabrón", "‘red flag’ andante" i altres subtileses (al final se li escapa el riure: l’humor no és aliè al món de Lux). L’altre és Novia robot, un número sarcàstic en què combina una diversió techno-pop amb la conclusió espiritual: "Me pongo guapa para Dios, nunca pa’ ti ni para nadie".

Frank Ocean i Patti Smith

Més enllà de la narrativa poètica i dels significats que té, Lux reserva una audició plena d’estímuls, amb escenes àlgides a Divinize, en què canta en català i en anglès, entre textures de guitarra i un beat insistent. Sí, la samfaina lingüística és frondosa: el llatí i el japonès s’alien a Porcelana, una peça d’inflexions sinistres, amb piano i palmes flamenques, en què Rosalía canta "soy la luz del mundo" i en què també s’insinua la veu dialogant de Frank Ocean.

Difícilment aquest àlbum tornarà a encetar cap debat sobre que és o deixa de ser el flamenc, però hi ha certs reflexos de l’arte jondo que floten a De madrugá, una cançó temperamental i també una de les dues elaborades amb el Guincho. Més peces d’impacte: Dios es un stalker, l’única que s’acosta a una cadència familiaritzada amb el reggaeton, tot i que el tacte sonor no hi tingui res a veure; i La yugular, amb un enfocament oriental i un cant en àrab (pista amb recitació de Patti Smith). Superades les seqüències de conflicte més terrenal, Rosalía pensa en veu alta en l’acollidora Sauvignon blanc, asseguda al piano, amb estrofes purificadores ("no quiero perlas ni caviar"), que condueix a Jeanne i a la invocació de Joana d’Arc, a la seva immolació i transfiguració: "No seré un hombre, tampoco una mujer".

Tornar a les estrelles

En el tram final destaca La rumba del perdó, con un "nainonainoná" en què Rosalía, acompanyada d’Estrella Morente i Sílvia Pérez Cruz, sembla que tanqui greuges pendents. A Memoria, permet que sigui la portuguesa Carminho la que s’apoderi de la cançó, fent ressonar fados i invocant la identitat individual i el record de qui un dia vam ser. Seqüència de trànsit a una altra realitat que es consuma a Magnolias, l’últim cim del disc (clímax recollit, com ho va ser Sakura a Motomami).

La peça tanca el viatge evocant aquesta flor portadora de connotacions de puresa i de força interior, amb vista a l’últim estatge i embolcallada en un halo de capitulació, de funeral previ al renaixement en una altra forma, a dalt amb les estrelles: "Si vieras pasar a tu lao la muerte", "todos habéis venido, hasta mis enemigos", "traedme magnolias".

Notícies relacionades

Rosalía, silenci litúrgic en l’estrena de ‘Lux’ al MNAC

L’advocat de Sixena, el taxi de Belén Esteban i l’alarma de Protecció Civil

Lux exigeix l’oient, però també el gratifica, tot i que aquestes 18 cançons requereixin successives escoltes serenes per capturar-ne tots els sentits, poètics i filosòfics, plàstics i culturals. Sense passar-se de solemne i buscant una forma pròpia d’operar enmig de la seva descomunal parada d’instruments, veus i fonts sòniques, que no arriben a desconcertar. Potser Björk l’ha inspirada, però Vespertine (el seu excel·lent disc orquestral i coral del 2001) tenia un peu en un altre món, i Lux, malgrat les mirades que fa a la volta celeste i els rigors acadèmics que té, està ben ancorat en aquest, de món. Kate Bush, una altra font d’alimentació, es posava en la pell d’altres persones a Hounds of love (1985), mentre que Rosalía aquí sempre és Rosalía.

Amb la seva desfilada enlluernadora de 13 llengües, Rosalía interpel·la el món anglosaxó, tan abstret, i la posada en escena de dotzenes d’instrumentistes transmet un missatge en la suposada era dels discos fets amb ordinador, el bedroom pop i els concerts sense músics (com els seus en les últimes i grans gires). Tot és legítim i practicable, però Rosalía és aquí per tensar més la corda i desplaçar el centre del pop, eludint l’algoritme i donant-nos cada vegada una cosa que la màquina era incapaç de predir.